21/05/2017

El que més ens acosta avui a la immortalitat són les sèries

2 min
El que més ens acosta avui a  la immortalitat són les sèries

Una de les coses que demanem a Déu -en pràcticament totes les seves encarnacions- és que ens alliberi del pes de la mortalitat. Però, davant la seva absència (o silenci, com vulguin), els humanets ens hem espavilat per trobar altres maneres d’acaronar la idea de permanència. La cultura, durant uns quants segles. La tecnologia, l’última dècada. Però són les sèries la plataforma on podem abocar millor les nostres angoixes com a éssers caducifolis. M’explico.

Abans, les sèries començaven i acabaven. Morien. Però l’eclosió de les plataformes online ha fet multiplicar tant l’oferta que això ha permès ressuscitar alguns títols que ja crèiem feliçment enterrats: Dallas, Expediente X, MacGyver, Perdidos en el espacio... En aquests anys hem vist adaptacions americanes de ficcions europees, seqüeles, preqüeles, remakes, reboots... La televisió, avui dia, és una orgia de neologismes en anglès per justificar vendre una vegada i una altra el mateix peix. De Padres forzosos a Madres forzosas. De The good wife a The good fight. Sheldon Cooper quan era petit. L’abella Maya en 3D. I, a aquest pas, l’anomenat univers Marvel aviat serà més gran que l’Univers convencional.

Tot això ens parla de la dificultat humana de tancar les històries. O la vida. Ja li va passar a Arthur Conan Doyle quan va matar Sherlock Holmes -espòiler!-, que va haver-lo de reviscolar per la pressió dels lectors. I aleshores no hi havia Twitter.

Com acostuma a passar a la vida, cada moviment cultural profund té el seu contrari. La llei del pèndol, bla, bla. Però, certament, això explica que, sobretot en l’últim lustre, hagin proliferat sèries de les que en diuen “antològiques” i que tenen com a principal característica que un cop acaben... doncs acaben. Són els True detective, Fargo, American horror story o similars. Poden tenir més d’una temporada, però cadascuna és independent de les altres i autoconclusiva. Ara la tònica és la de l’allargassament.

I encara que tot plegat em sembli una expressió (més) de la debilitat humana, he de confessar que estic molt a favor d’aquesta negació dels finals. Perquè una sèrie hauria de ser un estat mental, una atmosfera, una manera de mirar-se el món, més que no pas una concatenació de trames que arriben a la seva conclusió i, un cops saps qui és l’assassí, perd l’interès. És el que va intentar David Lynch, quan va revelar qui era l’assassí de Laura Palmer al capítol 16 de 30. Però la jugada li va sortir malament i l’audiència va girar l’esquena als episodis que encara quedaven.

Aquesta matinada s’ha estrenat el retorn de Twin Peaks, vint-i-sis anys després. Gràcies a la zombificació de les sèries, Lynch disposa d’un altre intent per subvertir les regles televisives. Se’n sortirà?

stats