Qui s’ha endut les pel·lícules d’abans del 1970?
Diem que vivim en la cultura de la imatge, però en realitat és un tòpic afartaconsciències: una d’aquelles frases buides que es repeteixen acríticament, a vegades per justificar no haver de llegir gaire lletra. Perquè si de debò vivíssim en una cultura de la imatge, a l’escola s’ensenyaria un mínim de cinema. No parlo d’història, sinó de llenguatge audiovisual. De la mateixa manera que llegir -més enllà d’ajuntar una lletra amb l’altra- vol dir entendre els significats, amb el cinema cal ensenyar a llegir la imatge. I, per fer-ho, els directors clàssics són encara avui els grans perfeccionadors de la sintaxi que va compilar D.W. Griffith, el Pompeu Fabra del cinema.
I no és només una qüestió d’escola: també la televisió pública hauria d’assumir el repte d’augmentar la cultura de la imatge entre els ciutadans mostrant les pel·lícules imprescindibles per a algú que aspiri a tenir una cultura general mitjana. Ja sé que avui dia tot es pot comprar o piratejar. Però es tracta de fer-ho fàcil. Telefono a TV3 per saber quants films anteriors al 1970 s’han programat en el que portem de 2016. Només dos westerns : Yuma, de Sam Fuller, i la magnífica Rio Bravo,de Howard Hawks. No m’he molestat a fer la trucada a les televisions privades per no deprimir-me més. Només RTVE manté una programació cinèfila clàssica decent, i això que últimament, amb la conya de repassar la interessant història de les pel·lícules espanyoles, està colant autèntiques pestes franquistes l’interès de les quals, innegable, és més històric que de virtuosisme cinematogràfic. Queden lluny aquelles matinades de La 2 en què una generació de cinèfils vam poder gaudir de l’immens plaer de veure, per primer cop, un Fritz Lang, un Eric Rohmer, un Federico Fellini, un John Ford, un Orson Welles o un Ernst Lubitsch.
Fins i tot un programa ranci i amb pestilent olor de pipa humida i güijki patri com era ¡Qué grande es el cine! de l’insofrible Garci és recordat encara com una institució cinèfila. Imaginem, doncs, què podria fer TV3 amb els seus estimats especialistes. Què donaríem, per exemple, per poder veure Àlex Gorina i Jaume Figueres convidant Antonio Baños per comentar plegats La ley del silencio. O Xavier Sala i Martín i Vicenç Navarro discutint-se per si la magistral Un, dos, tres, de Billy Wilder, és només una crítica al comunisme o, pel camí, es carrega també el capitalisme més liberal. O bé Quim Monzó posant en context el gran monument irònic a la cretinesa infinita humana que és Teléfono Rojo, de Stanley Kubrick.
Qui captarà els millennials per al gran cinema?
