28/03/2015

La vana esperança d’una resposta simple

2 min
Captura de pantalla de la informació del 'Bild'.

Per què? Això es preguntaven divendres, a l’uníson, les portades del Bild, El Periódico, La Razón, Nice-Matin o La Provence, després de saber-se que el copilot havia estavellat l’avió de manera voluntària. Uns titulars que renunciaven a aportar informació en favor de compartir la congoixa amb el lector. L’endemà, un informe de baixa mèdica mai entregat a la companyia aèria sadollava la necessitat de resposta. Però la depressió sola no explica ni justifica l’absurd: només pot ser una peça més del trencaclosques íntim que devia ser el cervell d’Andreas Lubitz aquell funest dimarts. Malgrat això, era el titular principal de La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui, La Razón, l’Abc, El Mundo. Tots posaven el focus en el pilot en un intent -discutible- de comprendre-el-monstre: etiquetar-lo com a primer pas per dominar-lo (amb l’efecte col·lateral d’estigmatitzar la depressió). L’ARA obria una mica més el focus amb “Pilots sota pressió” i El País apuntava directament a Lufthansa amb “La companyia no va reaccionar davant el llarg historial depressiu del pilot”, el titular que més incideix sobre el que és modificable: els protocols col·lectius. Al capdavall, cada individu és un laberint i estadísticament seguirà havent-hi inesperats i macabres descarrilaments mentals. El lector Xavier Grau Bové em fa notar com l’ARA, el Build i el Guardian s’han fet ressò de la frase “Tothom recordarà el meu nom”, que Lubitz va etzibar a la seva exparella. Es pregunta fins a quin punt es pot assegurar que sigui rellevant per al cas. Sincerament, no crec que es pugui objectivar. És el difícil equilibri de què parlava a la columna d’ahir: com els mitjans hem de posar totes les peces del puzle sobre la taula, sabent que algunes potser no acabaran pertanyent al dibuix final.

stats