Publicitat
Publicitat

PAREUMÀQUINES

¿Els ‘wearables’ són tan perillosos com el tabac?

Aquest era el títol d’una columna del New York Times publicada la setmana passada sobre les preocupacions en matèria de salut que provocaven els anomenats wearables, peces de roba computeritzades que ens ajuden a estar connectats, detectar les nostres constants vitals, etcètera. El problema és que la resposta a l’interrogant del títol era molt clara: no! L’article va generar controvèrsia -i una pluja de queixes- perquè l’únic doctor que se citava amb noms i cognoms pertanyia al molt dispers camp de la medecina alternativa i la comunitat científica no reconeix els seus estudis sobre la matèria.

A hores d’ara no hi ha cap procés verificat per la ciència que lligui radiació no ionitzant, com la dels mòbils, amb l’aparició del càncer. Potser aquest lligam existeix, però no es pot invocar l’aval de la ciència per afirmar-lo. En canvi, la vinculació entre fumar i patir càncer és dolorosament objectiva: les estadístiques canten. El diari va rectificar i va canviar el títol pescaclics i el primer paràgraf. Però el cas serveix per il·lustrar un recurs dels periodistes -el de titular desproporcionadament i cobrir-se les espatlles aleshores amb un interrogant- del qual se sol abusar: per cada exemple lícit (n’hi ha d’expressius i d’oportuns) se’n poden trobar tres de qüestionables. Andrew Marr, director del britànic The Independent als anys 90, ho explicava al seu llibre My trade [El meu ofici], publicat el 2004: “Si el titular fa una pregunta, prova de respondre no. «Hem trobat el remei de la sida?» No. Si no, ho hauries escrit sense interrogant”. Però els periodistes insistim a encoixinar amb interrogants les nostres peces més precàries, no fos cas que se’ns desmuntessin.

PUBLICITAT
PUBLICITAT