Publicitat
Publicitat

Adéu, 2013

És habitual, quan acaba l'any, fer un petit balanç de tot el que ha passat, recordant anècdotes, analitzant errors, destacant encerts i, naturalment, fer propòsits d'esmena (és a dir, tenir la ferma resolució de no tornar a repetir les equivocacions posant tots els mitjans necessaris per evitar-ho). Ho sol fer tothom: les persones, les empreses i els governs. Llàstima que, sobretot en política, sovint es vegin més les errades dels altres que les pròpies i que les bones intencions, les newyearresolutions, quedin simplement en bones paraules que s'oblidin ràpidament.

Malauradament, el 2013 no s'ha caracteritzat precisament per les bones notícies, per molt que ara la consigna llançada des de Moncloa i des del Consolat de Mar sigui la de mirar el futur amb optimisme, després de dur a terme les "doloroses però necessàries reformes estructurals". S'ha de bussejar a fons entre les hemeroteques per trobar aspectes positius entre tanta negror i en massa ocasions notícies que a primera vista poden semblar bones no ho són tant quan s'aprofundeix just una mica en l'anàlisi. El cas més clar és el del món del treball: ens han repetit fins a l'extenuació que ja hem tocat fons i que fins i tot a Balears s'estan creant llocs de feina des de fa mesos, una mostra clara de la bondat de les mesures aplicades. No es demanen, però, quin futur espera a una comunitat que durant la millor temporada turística de la història ha tengut més de 100.000 persones aturades que, a més, difícilment podran abandonar les temudes i llargues coes de l'atur.

Sense tenir en compte la creixent precarietat laboral ni la crescuda de la contractació temporal, la darrera enquesta de cost laboral publicada per l'INE deixa clar que, ara per ara, no hi ha marge per crear ocupació a les illes: durant la temporada alta, la pràctica totalitat de l'empresariat balear afirma que no necessita ni un treballador més. Què fer, doncs, amb totes aquestes persones de Balears que volen treballar i no poden? Com pot vendre esperança el govern d'unes illes a on en els mesos de màxima activitat el sistema és incapaç d'inserir laboralment tots o gran part d'aquests aturats?

A nivell polític no podem dir que la cosa vagi molt millor. El Partit Popular està aprofitant una legítima majoria absoluta per passar el corró i evitar qualsevol diàleg o consens, fins i tot en temes tan importants com l'educació o el treball. La reforma impulsada pel ministre Wert n'és la mostra més clara: imposició pura i dura d'una determinada concepció del sistema educatiu en contra de l'opinió d'una gran majoria de professionals de la docència i només escoltant les exigències dels sectors més conservadors, Conferència Episcopal inclosa. Aquí també n'hem tengut, d'imposició educativa, amb el polèmic Tractament Integrat de Llengües, aprovat per decret i d'esquena a la majoria dels docents (què en sabran aquests rojos catalanistes, d'educació?). Un TIL que, recordem-ho, va provocar la major manifestació ciutadana de la història de les illes.

Per desgràcia, l'oposició tampoc no se salva d'aquesta negativitat que impregna tot el que fa olor de política: està perduda, ancorada pel pes del passat, instal·lada en la política del no i lluny de representar una alternativa creïble de govern.

I en la vessant social? Indignació, protestes, manifestacions i desconfiança envers uns governants que sembla no entendre els problemes ciutadans, sense deixar de banda els intents dubtosament legals i en qualsevol cas poc democràtics de fer callar qualsevol discrepància. Podem destacar aquí la nova llei de seguretat ciutadana o, a nivell local, la llei de símbols de l'executiu de José Ramón Bauzá, orientada únicament a eliminar els molestos llaços verds i quadribarrats. Uns llaços, per cert, que no cerquen imposar res a ningú, sinó sortir en defensa d'una educació pública i d'una llengua que alguns semblen disposats a carregar-se.

L'esperit crític, fonamental en una societat que s'anomena democràtica, és ara l'enemic a batre. Tal com passa actualment dins les formacions polítiques, se somia en l'homogeneïtat i la submissió, castigant qualsevol sortida de to i impedint per tots els mitjans possibles la dissensió o les opinions alternatives. Dins els partits triomfen els mediocres, els que duen el sí bwana per bandera, els que segueixen cegament el gran líder. Mentrestant, a la societat, el pensament únic intenta guanyar terreny i sembrar de sal qualsevol conreu on pugui créixer el més mínim brot de dissidència.

Així doncs, aquests dies diem adéu a un 2013 trist, protagonitzat per una crisi econòmica, laboral, social, política i de valors que continua colpejant gran part de la ciutadania. Malgrat tot, no podem defallir. Hem de continuar lluitant contra els continus atacs que rebem, contra els intents de fer-nos callar, contra una manera d'entendre la política, contra una economia que avantposa les xifres a les persones... En definitiva, contra els que ens volen fer cada cop menys ciutadans.

Molts d'anys a tothom!