Des que col·labor amb l'ARA Balears, el meu darrer article de l'any es titula 'Adéu' i l'any en qüestió, però la fallida decisió de Mariano Rajoy (fallida per als seus interessos personals, és clar) de retardar les eleccions fins al 20 de desembre va rompre amb la tradició. Malauradament, des de llavors fins avui hi ha poques novetats en el panorama polític estatal i les incerteses postelectorals continuen ben presents, cosa que em permet, canviant el comiat per una salutació, escriure quatre línies sobre els reptes que ens deixen els resultats dels comicis.
Mariano Rajoy continua aplicant la tàctica que tan bé li ha funcionat durant la seva vida política: callar i deixar que siguin els altres els que es desgastin. Sap que té escasses possibilitats de renovar el contracte amb l'aritmètica parlamentària actual, però es diverteix veient com Albert Rivera li ofereix pactes d'estat i com el PSOE es va desfent entre pressions externes i lluites intestines, mentre espera la repetició d'unes eleccions que probablement li seran més favorables. Com favorables li seran, també probablement, a Pablo Iglesias i els seus, que aspiren a convertir-se en el referent de l'esquerra sobre el caliu d'uns socialistes més preocupats per la cadira de Ferraz que pel tron de la Moncloa. És cert que a pocs els agradaria estar dins la pell de Pedro Sánchez; no deu ser fàcil plantar l'escut davant les envestides de l'establishment i alhora esquivar els punyals que li llancen des de la rereguarda, però no és de rebut que pràcticament la primera cosa que afirmi un candidat a la presidència del govern després d'unes eleccions com a mínim decebedores és que ell es presentarà al congrés del seu partit.
Aquest inici de 2016 es presenta, doncs, calentet. A la incertesa que sobrevola el panorama estatal cal sumar-hi el sainet català, que alguns encara anomenen procés i que a l'hora d'escriure aquest article apuntava a unes eleccions avançades després de l'enèsima assemblea de la CUP i de l'immobilisme d'Artur Mas. Aquí caldria demanar-se si eren necessàries tantes votacions per acabar fent el que varen prometre que farien; és a dir, no donar suport a una investidura (mai, mai, mai, deia Baños) d'un Mas que sempre va amb el procés per davant però que ha estat incapaç de fer una passa enrere per garantir-ne la viabilitat. Veurem a qui acaba beneficiant, i com es presenta, la nova cita amb les urnes.
També s'hauran d'analitzar amb calma les possibles conseqüències que poden tenir a Balears els resultats electorals sobre els Acords pel Canvi, sobretot si signifiquen canvis en el acords. Els partits que forment part del Govern ja han dit que res no es modifica, que tot va endavant, però les declaracions d'alguns representants del tercer component de l'equació deixen endevinar un increment de la pressió morada sobre Francina Armengol, encara que ja s'hagi superat la primera fita pressupostària.
Tornant a l'àmbit estatal, i en aquest escenari on el tacticisme electoral pesa més que l'estratègia d'estat, hi ha preguntes que són molt adients: castigaran els electors aquestes actituds amb una caiguda rellevant de la participació? Serà percebut un avançament dels comicis com un fracàs dels partits? Quins seran els votants més crítics i, per tant, els més disposats a canviar de papereta o a quedar-se a ca seva? Com es traduirà aquesta frustració de les expectatives en les urnes? En resum, quedaran en no-res les “demandes de canvi” i s’apostarà pel “mal menor” en pro d’una estabilitat reclamada per alguns poderosos sectors?
Alerta, la necessitat d’anteposar els interessos de la ciutadania als partidistes no significa reclamar que les formacions renunciïn als seus fonaments ni molt manco apostar per la Große Koalition. Però sí que estam obligats a exigir que aquells que aspiren a ser els nostres representants estiguin a l’altura de les circumstàncies i ens tenguin en compte a l’hora de dissenyar la seva estratègia. No fer-ho així pot suposar un retorn a la desafecció política que afegiria encara més dubtes a un panorama ja prou volàtil.
Queda veure, doncs, a on ens pot conduir aquest escenari, que alguns qualifiquen de gran oportunitat per sacsejar els fonaments d’un sistema caduc (o com a mínim necessitat de canvis profunds) i altres d’amenaça per a la necessària estabilitat que la situació requereix. En definitiva, encetam un nou any amb totes les incerteses que ens deixà 2015 sobre la taula, sense saber qui serà el proper president del govern, però cada cop més convençuts de la perfídia d'uns quants i de la mediocritat d'alguns més.
