Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

L'aposta per la cosa pública

En l'escenari actual, coneguda la corrupció i el malbaratament per part d'alguns dels nostres representants i amb el discurs cada cop més estès de la seva ineficiència, ser un defensor de la cosa pública ha esdevingut com a mínim agosarat. Els bombardejos sobre les virtuts de la gestió privada, que és més moderna, més eficient i més barata que la pública, són continus, i es fa difícil abstreure-se'n i analitzar reposadament què hi ha de veritat en el discurs neoliberal dominant. Un discurs, per cert, que continua guanyant adeptes malgrat els múltiples exemples que el refuten, fent bona la tesi que les mentides repetides esdevenen veritats inqüestionables.

Quantes vegades no haurem sentit allò de "tenim un Estat del Benestar" que no ens podem permetre? O llegit aquella altra frase lapidària que afirma que "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats"? O vist a algun dels grans gurus neoliberals privatitzar els serveis públics d'acord amb una ideologia disfressada d'eficiència i estalvi? En aquest línia, i com a 'Origen', els neoliberals han aconseguit un gran èxit a l'hora d'implantar en les nostres ments la idea que les administracions han de limitar-se al paper d'un gestor que té com a única tasca l'elecció "tècnica" més profitosa (econòmicament, és clar) entre el ventall de possibilitats. Per tant, la tasca d'aquests DiCaprios és convèncer-nos que la privatització d'un hospital és únicament una qüestió d'eficiència, que la promoció dels plans privats de pensions respon a la pròpia sostenibilitat del sistema o que la minimització o eliminació de les beques educatives és un problema de mèrit i capacitat. La idea d'aquest 'estat gerencial' ha calat en bona part de l'opinió pública, però amaga la perillosa despolitització de la presa de decisions i, com a la pel·lícula de Nolan, ens pot portar a resultats desastrosos.

Aquesta confusió interessada entre la gestió privada i la gestió pública permet al discurs dominant ara mateix a Europa convertir complexos dilemes polítics, econòmics i socials en simples problemes a gestionar amb criteris tècnics. Així, els defensors de la cosa pública quedam retratats com uns nostàlgics d'èpoques pretèrites que no han de tornar i l'estat del benestar, reduït a un sistema assistencial que ha perdut el seu caràcter primigeni i, per tant, la seva vessant universal i redistribuïdora, engolida per la competitivitat econòmica i la creació de riquesa.

En conseqüència, resulta necessari pujar un nivell i centrar els esforços a acabar amb aquesta falsa dicotomia sobre quina és millor. La gestió privada i la pública no són dues alternatives a un mateix problema, perquè cerquen i produeixen resultats diferents. La gestió privada serveix si s'aspira a un model selectiu, assistencial i basat en les contribucions de cadascú, però si de veres volem assolir la igualtat d'oportunitats, una adequada distribució de la riquesa i un benestar universal basat en els imposts, només podem apostar per la gestió pública.

Els acòlits del neoliberalisme prometen racionalitzar el (mal) funcionament de la cosa pública amb tècniques de gestió privades, basant-se, diuen, únicament en criteris d'eficiència i estalvi i aconseguint que els defensors d'allò públic siguin percebuts com un grapat d'acomodats que només volen mantenir els seus privilegis. Cal destacar que l'ús del llenguatge mai no és neutral, tant quan es titlla de privilegi un dret aconseguit després d'anys de lluita com quan es parla de despesa pública, quan hauríem d'anomenar-la 'inversió'. La tergiversació de determinats conceptes i la seva acceptació per gran part de la població també juga en contra d'aquells que aspiram a promocionar allò públic com a únic camí que garanteix la igualtat d'oportunitats i el benestar de la població. Comparacions falses (vell o modern, car o eficient, sobredimensionat o flexible) i transformacions perilloses (de l'estat al mercat, de l'impost a la contribució, del ciutadà al consumidor) són factors que ens posen la cosa encara més complicada.

En definitiva, cal dir ben alt que l'elecció entre la gestió pública i la privada és una decisió política, no un dilema tècnic o organitzatiu, ja que implica triar una determinada manera de distribuir els recursos, les oportunitats i el poder i el model de convivència i d'organització social. Ara que entram en uns mesos intensos de campanya electoral, hem d'exigir als diferents partits que expliquin sense subterfugis la seva postura i que no s'amaguin darrere "despolititzacions" interessades ni intentin nedar entre dues aigües tan allunyades entre si. La sanitat, l'educació, les pensions o les polítiques d'ocupació, per posar només els grans pilars de l'estat del benestar, han de ser retornades sense por a l'eix central del debat públic i la competència política, perquè allà és on s'ha de decidir quina societat volem ser.