Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Punt i seguit

Per definició, quan s’escriuen panegírics sobre una persona o un local o una ciutat, se’n realcen les virtuts i se n’amaguen els defectes

Les múltiples guies turístiques que la recomanen en destaquen sobretot l’encant (“el seu mobiliari, la seva distribució estreta, continuen donant al lloc un aire especial de taverna antiga”) i els curiosos i estrambòtics objectes que pengen del sostre, entre els quals podem trobar carabasses, claus, botelles o closques de mol·luscs. També figura, fins on jo sé, en tots els rànquings dels millors variats de Ciutat que periòdicament surten als mitjans o a les xarxes socials. Però encara que tot això sigui cert, que ho és, el que m’ha fet estimar la Bodega de la Rambla és la seva gent, tant de davant com de darrere la barra.

Per definició, quan s’escriuen panegírics sobre una persona o un local o una ciutat, se’n realcen les virtuts i se n’amaguen els defectes, però no exager quan dic que, en travessar l’escaló que la separa del carrer, em sent com a casa, rebent la salutació amable i sincera d’en Toni, en Nando o en Rafa (o de tants d’altres que hi han fet feina), identificant tot d’una els parroquians habituals (en Perio, al fons), veient en Miquel fent malabarismes amb les safates (i meravellant-me de la seva capacitat per no embullar-se amb les comanes), olorant els calamars i les croquetes que han preparat en Sebastià i les seves ajudants (i que baixen per un muntacàrregues antediluvià) o contemplant la cara de fascinació dels nombrosos turistes que hi acudeixen (i que se sorprenen en veure la teòricament impossible fluïdesa dels cambrers movent-se entre canyes i plats).

I enmig de tot, controlant, atenent, servint, conversant, duent es maneig, que diem en mallorquí, na Jero, eix indiscutible d’una bodega fundada fa 75 anys i que ha aconseguit, amb la senzillesa que la caracteritza, ser una digna successora del seu pare, aquell gallec immortalitzat en gran part de les fotografies i caricatures que pengen de les parets del local i que va fer-se càrrec del negoci a final dels anys seixanta, després d’entrar a fer-hi feina com a mosso.

Als qui coneixeu na Jero, no cal explicar-vos res; als qui no, només voldria dir-vos que ni aquesta mudança forçada ni les macabres bromes que en ocasions ens gasta la vida no han aconseguit esborrar-li el somriure de la cara ni escapçar-li gens ni mica l’energia optimista que desprèn. Hem compartit, els meus amics i jo, molts de dijous amb ella a la Bodega, d’on hem arribat a sortir a hores intempestives i no precisament en línia recta, després de compartir rialles, anècdotes i culs de botella. I tots coincidim a destacar la professionalitat i, sobretot, la qualitat humana d’una persona que ha sabut navegar en les procel·loses aigües d’un sector tan complicat i competitiu com és el de la restauració i guanyar-se l’afecte d’una cada cop més àmplia clientela.

Avui la Bodega fa un punt i seguit en la seva ja llarga història, per reobrir el setembre a uns centenars de metres. Als qui asseguren que amb el trasllat es perdrà part de l’encant i que, malgrat tots els penjarolls, quadres i fins i tot el ja inútil muntacàrregues es mudin a la nova adreça, ja res no serà el mateix els diré que s’equivoquen. Encara acceptant que el local de la Rambla era una peça important de l’engranatge, l’essència de la Bodega, com deia al principi, és la seva gent, tant els qui hi treballen com els qui gaudim de la millor ensaladilla de Palma. I això no hi ha mudança capaç d’espenyar-ho.

PUBLICITAT
PUBLICITAT