Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Què ha passat? Què passarà?

24 hores després d'una nit electoral històrica, i un cop passada la ressaca (tan diferent) dels guanyadors i perdedors i fetes les primeres valoracions, arriba l'hora de les anàlisis, de les explicacions i dels pronòstics. Primer de tot, cal llegir amb prudència la dada sobre l'abstenció a Balears: és cert que és pràcticament idèntica a la de 2011, però la seva composició segurament ha canviat molt. És a dir, que una part significativa de l'electorat popular ha optat per l'abstenció, mentre que persones tradicionalment abstencionistes han decidit en aquesta ocasió acudir a les urnes, fet que, sumat als nous votants, ha beneficiat principalment Podem.

En aquesta línia hem d'emmarcar les frustrades expectatives de Ciutadans, que aspirava a recollir gran part del vot descontent dels populars però que, sobretot a la part forana, ha quedat molt enfora del que pronosticaven les enquestes. No presentar llistes als ajuntaments (amb l'excepció de Palma, Calvià i Son Servera), l'escassa presència dels seus candidats (el protagonista absolut era Albert Rivera) i aprofundir en qüestions sensibles com l'educació i la llengua han estat probablement els factors fonamentals dels seus mals resultats.

En canvi, El Pi de Jaume Font sí que ha estat capaç de capitalitzar l'emprenyament de part dels anteriors votants del PP i gràcies a una campanya de caire eminentment municipalista supera àmpliament la suma de paperetes obtinguda per la Lliga i Convergència en els passats comicis. Els queda pendent l'assignatura de Palma, que representa només el 20% del seu vot a Mallorca (quan suposa gairebé la meitat de l'electorat illenc), on no han aconseguit cap regidor, i consolidar la seva implantació a Menorca i Eivissa (on han estat a prop d'assolir un escó).

Dels altres dos grans guanyadors d'aquestes eleccions a Balears ja us en parlava ahir: Podem ha aprofitat molt bé la indignació ciutadana i el poder de la marca en l'àmbit estatal en obtenir un resultat històric i que el converteix en una formació clau a l'hora de conformar pactes de govern, mentre que MÉS ha superat el sostre electoral que molts li havien col·locat, incrementa amb 25.000 els seus votants i se situa en una molt bona posició en les negociacions dels propers dies.

Per part seva, avui les dues formacions majoritàries de Balears estan dedicades plenament a llegir els resultats i a esbrinar què ha pogut passar perquè ser els primers en nombre de vots sigui considerat una derrota. No obstant això, sorprèn l'escàs nivell d'autocrítica que he pogut escoltar als seus dirigents. Dins el PP, per exemple, més enllà d'haver fet "alguna cosa malament", continuen amb el mateix missatge de la campanya: ells varen complir amb el mandat ciutadà de 2011 i deixen als que governaran a partir d'ara uns comptes sanejats, una economia en creixement i un mercat laboral que crea llocs de feina a les totes. No consideren, almenys en públic, l'enorme responsabilitat que ha tengut José Ramón Bauzá en els pitjors resultats de la història dels populars i, segons diuen a Palau Reial, la pèrdua de 75.000 vots i de la possibilitat de governar a la majoria de les institucions s'ha d'emmarcar dins un context estatal de càstig al PP que s'explica simplement amb un "hem fet el que havíem de fer".

No ho té millor el PSOE, per molt que Francina Armengol s'autonomeni l'artífex del canvi i es vegi com la persona que ha de liderar un gir a l'esquerra que no s'ha produït, per descomptat, gràcies als més de 20.000 vots que han perdut respecte del 2011 (any en què reberen, no ho oblidem, la gran bufetada que aquest diumenge va sentir a la cara el Partit Popular).

Així les coses, no són pocs els que demostren la seva alegria per uns pactes d'esquerres que veuen immediats, sense considerar que les negociacions poden trobar-se amb molts d'entrebancs pel camí. Autonòmicament, per exemple, hi ha la qüestió del candidat a president: serà Francina Armengol, com a líder de la força més votada després del PP, o com ja s'havia apuntat Biel Barceló comptaria amb el suport de Podem per ser investit, cosa que obligaria el PSOE a triar entre aquesta possibilitat o deixar que Bauzá repetís en el càrrec?

Però més enllà del cap visible, com es conformarà el futur Govern? Seran capaços els tres partits d'assolir un acord programàtic base o tornarem a viure un repartiment de cadires similar al regne de taifes dels anteriors pactes de progrés? Entrarà Podem en l'executiu o es quedarà en un suport extern per no banyar-se excessivament amb vista a les properes generals? Rebran els partits estatals directrius de les seves respectives seus o tendran una relativa llibertat per arribar a consensos? Veurem un trist intercanvi de cromos entre les distintes institucions?

I dins el guanyador-perdedor, què passarà? Dimitirà José Ramón Bauzá o esperarà que se celebrin les eleccions generals (que es quedi quatre anys a l'oposició és una possibilitat que no es creu ni ell)? Les avançarà Mariano Rajoy, vist el canvi de color que es preveu arreu de l'Estat, o seguirà amb la seva tàctica de posar-se de costat i deixar que les coses passin, que li ha funcionat fins ara? Donarà suport Ciutadans al PP en les institucions on siguin possibles pactes de govern?

Com veieu, moltes incògnites obertes que auguren unes setmanes emocionants, en les quals esperem que els representants que ahir vàrem triar estiguin a l'altura de les circumstàncies i avantposin els interessos dels ciutadans a les seves estratègies partidistes. És a dir, que no es repeteixi l'espectacle d'Andalusia i que puguem parlar, ara sí, d'una nova política que, lluny de la inestabilitat dels alarmistes, ens condueixi a un temps on l'acord, el diàleg i la pluralitat siguin els vertaders protagonistes.