Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Tot va bé si acaba bé, però...

Un dels grans avantatges de ser l'editor de www.elperiscopi.com és tot el que aprenc llegint els articles de la gent que hi col·labora i les opinions dels lectors. Com és lògic, en ocasions estic d'acord amb el que escriuen i hi ha cops que no, però això és precisament el que més m'agrada: poder contemplar la mateixa realitat des de distintes perspectives, conèixer i valorar els altres punts de vista i debatre amb arguments posicionaments contraris o com a mínim no coincidents amb el meu.

Com no podia ser d'altra manera, aquestes setmanes han tengut, des del punt de vista polític, social i mediàtic, un protagonista: les negociacions entre el PSOE, MÉS i Podem per tal de formar les institucions de la nostra comunitat a partir dels resultats de dia 24 de maig. I de nou els articles, les opinions, les converses, els debats, centren la seva atenció en les dificultats que s'estan trobant les diferents formacions que almenys en teoria havien de protagonitzar (i escenificar) la demanda de canvi expressada a les urnes per la ciutadania. El camí relativament planer que es va seguir per assolir un acord programàtic, en el qual no hi va haver gaire pedres on travelar, atesa la gran coincidència entre els tres documents, s'ha transformat en una senda plena de perills i obstacles quan ha arribat l'hora del repartiment de càrrecs i presidències diverses.

Encara que alguns no ho comparteixin, no crec que sigui exagerat parlar avui de frustració d'expectatives, almenys d'una part significativa de l'electorat illenc, que veu massa paral·lelismes entre les negociacions actuals i les que ja vàrem viure amb els anteriors pactes de progrés. Com apuntava un col·laborador comú d’‘El Periscopi’ i de l’‘ARA Balears’, “la negociació acaba amb la reproducció d'un pacte de progrés a l'ús (...): PSIB encapçalant, MÉS menyspreat i condemnat a ser annex, i una formació fent de frontissa a canvi d'una cadira”. La mateixa cadira, curiosament, que va exigir Maria Antònia Munar en la setena legislatura.

Aquest Podem frontissa aspira a erigir-se en controlador dels acords però sense embrutar-se amb les dificultats inherents a la gestió de la cosa pública. És a dir, pretén condicionar i fins i tot codirigir l'acció de govern però poder continuar dient que ells no tenen res a veure amb la casta representada pels socialistes. En aquesta línia, molts estareu d'acord amb mi que signar un acord de governabilitat i alhora demanar disculpes per haver-lo signat és una de les situacions més surrealistes dels darrers anys.

Per part seva, tant el PSOE, que un cop ha tengut garantida la presidència de la Comunitat ha començat a parlar de cadires innegociables, com Més, que ha vist com passava de ser l'àrbitre que havia d'assolir la moderació i l'entesa a convertir-se en un convidat de pedra, s'han donat aquesta setmana per aconseguir un acord que no ha deixat de ser possible, però sí que pot néixer viciat amb els tics de la vella política que tots afirmen voler deixar enrere.

Sempre he defensat que tota negociació, i més si s'emmarca dins un context tan complicat com és la política institucional, és complicada i que hem de ser capaços d'atorgar un marge de confiança als tres partits, però també és cert que en els darrers dies els illencs han assistit a un trist espectacle que no confirma els arguments d'aquells que pronosticaven el kaos i la inestabilitat però potser sí els insufla força: com esperar una bona tasca per part d'unes institucions fortes i cohesionades si fins i tot abans de començar ens estan oferint aquesta imatge?, es demanen alguns, per descomptat amb mala intenció però sens dubte amb un punt de raó que no hauríem de menystenir.

L'acord, el pacte, ha de ser vist com un punt de partida, no d'arribada. És a dir, com un compromís amb la ciutadania i amb perspectives de futur, no com un paper que certifiqui el final d'unes negociacions a tres bandes i que poc tengui a veure amb les demandes que els electors feren als representants dia 24 de maig. I per ara s'està fent a l'inrevés.

Ens trobam, doncs, davant un mal inici, en el qual intentant constituir governs s'han desinflat les il·lusions (sectors concrets parlen obertament de traïció a les bases) i potser frustrat algunes esperances, però l'habitualment savi refranyer ens diu que tot va bé si acaba bé. Potser els ciutadans hem de tenir una mica més de paciència, cosa que no significa que els nostres representants no hagin de saber que aquest marge de confiança és estret i que ja no se'ns pot tractar com si fóssim menors d'edat. Tal vegada sigui pecar d'ingenuïtat, però esper de veres que siguin capaços de reflectir aquesta maduresa democràtica cada cop més arrelada en la nostra societat i que aviat puguem parlar d'un acord allunyat de vicis pretèrits i beneficiós per a una immensa majoria dels illencs.