Publicitat
Publicitat

Entre l'espasa i la paret

És curiós el contrast entre l'onada d'optimisme que ha envaït els nostres governants i els caps visibles de les elits empresarials i financeres i la realitat que pateixen milions de persones arreu de l'Estat. Des del senyor Botín, que veu arribar doblers de totes bandes, fins a César Alierta, que afirma rotund que la crisi ha acabat a Espanya, passant per un exultant ministre Montoro, que veu cada cop més propera la sortida del túnel, sembla que tots viuen en un món paral·lel, aliè al patiment i als esforços de gran part dels ciutadans.

I dins aquesta ciutadania trobam un dels col·lectius més afectats per la greu crisi econòmica: els joves, amb unes taxes d'atur insuportables, amb treballs precaris que poc o gens tenen a veure amb la seva formació, amb preocupants xifres de fracàs i abandonament escolars i amb escasses o nul·les possibilitats d'emancipació i de realització personal.

El darrer número de Quaderns Gadeso deixa palès que el somni d'emancipar-se s'allunya amb la crisi, a causa sobretot de la manca de feina, a la precarietat i a les enormes dificultats per poder accedir a un habitatge, sigui en propietat o en règim de lloguer. Dos exemples il·lustratius: primer, quasi la meitat dels menors de 29 anys que volen treballar no poden; i segon, un jove que vulgui comprar una casa, hi haurà de dedicar gairebé el 70% del seu salari (i això en l'improbable cas que una entitat financera li vulgui concedir la hipoteca).

Però encara que sembli mentida, hi ha un aspecte més greu, perquè els missatges que s'estan llançant des de les altes esferes polítiques i econòmiques cerquen la consolidació d'un canvi en la nostra estructura social i productiva. "Val més treballar en condicions que freguen o fins i tot traspassen la il·legalitat que estar a l'atur", "no aspiris a tenir un salari digne", "si tens feina, de què et queixes?", "la flexibilitat total és l'únic camí", "els drets laborals són un llast per a la competitivitat"... Aquests, entre d'altres, són els eslògans que els joves (i no tan joves) han d'interioritzar per tal de garantir el creixement econòmic i el progrés del país.

La reforma laboral, l'argumentari de la CEOE, les recomanacions de l'FMI i fins i tot la llei Wert són mostres clares del rerefons ideològic que hi ha darrere totes les mesures que s'han adoptat fins ara per fer front a una crisi provocada, com no, perquè hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que té com a única i inevitable cura una austeritat mal entesa orientada només a la destrucció de l'estat del benestar i la dualització de la societat. I els joves pateixen aquest canvi de paradigma potser amb més virulència que altres col·lectius, ja que se'ls nega la possibilitat de poder trobar un treball (i molt manco digne) i d'iniciar així el camí de l'emancipació.

I el missatge, malauradament, ha calat. Ja són majoria els joves favorables als famosos minijobs alemanys, contractes de 15 hores setmanals amb un sou de 400 euros que en teoria haurien de servir per introduir-los en el mercat laboral o per poder compaginar treball i estudis, però que s'usa i s'usarà perversament per part d'alguns empresaris. També augmenten els que estan disposats a traslladar-se a un altre indret per poder fer feina i els que efectivament abandonen Espanya a la cerca d'un futur millor. Malauradament, molts d'aquest emigrants laborals ho són obligats per les circumstàncies i no per decisió pròpia i, a més, són en la seva majoria joves molt qualificats, per la qual cosa correm el perill de quedar-nos sense una part del millor capital humà, bàsic si de veres volem sortir d'aquesta situació enfortits i no repetir els errors del passat; un capital humà, no ho oblidem, en el qual hem invertit temps i recursos (formació) i del qual altres trauran profit.

No ens ha de sorprendre, doncs, que els principals problemes que afirmen patir els joves de les illes són l'atur i la precarietat laboral, però la crisi també ha obert els ulls a aquest col·lectiu, que situa el fracàs i l'abandonament escolars com la seva segona preocupació. A poc a poc van acceptant que sense una formació adequada no hi pot haver un treball de qualitat i molts han decidit reprendre els estudis allà on els havien deixat.

Com és lògic, si no hi ha feina tampoc no hi ha possibilitat, dins el procés emancipador, d'accedir a un habitatge. Aquí hi juguen en contra la manca de polítiques públiques orientades al primer lloguer i el tancament de l'aixeta creditícia per part de les entitats financeres.

La miopia d'uns governants que, incapaços de pensar a mitjan termini, aposten per la immediatesa està posant entre l'espasa de l'atur i la paret de la precarietat milers de joves, als quals obliguen a abandonar els seus llocs d'origen per guanyar-se les garroves o a renunciar als seus somnis d'independència econòmica. En definitiva, els condemnen i, per tant, ens condemnen a una vida sense futur.