Publicitat
Publicitat

La mort de l'Europa Social (II)

En el darrer article parlava de l'atac que està rebent el model social europeu amb l'excusa de la crisi econòmica, però amb un rerefons clarament ideològic, i intentava aproximar-me a les seves causes i conseqüències. Acabava dient que aquestes "reformes estructurals" estan provocant l'empobriment de gran part de la població i la difuminació de les classes mitjanes.

A partir d'aquí, crec que hi ha dues fal·làcies que cal combatre, dos missatges repetits mil i una vegades que ja han calat entre la ciutadania i que, des del meu punt de vista, no se sustenten per enlloc. Primera, el model social europeu és insostenible; i segona, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Nombrosos estudis, veus altament qualificades i la pròpia experiència demostren que la primera afirmació no té cap fonament.

Pel que fa a la segona, i veient com el perillós sobreendeutament ha estat molt lligat a les entitats financeres i a les grans empreses, cal demanar-se qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats. Es tracta sens dubte de la necessitat de culpabilitzar el conjunt dels ciutadans d'una situació no creada per ells. D'una altra manera, seria complicat que tots acceptàssim pagar els plats trencats d'una bombolla que no hem inflat i de la qual no ens hem beneficiat.

Per tant, en nom de la crisi econòmica i de la sacrosanta austeritat, s'està destruint tot allò que es va assolir amb grans sacrificis (protecció social, sanitat i educació públiques...), però també el nostre paper com a ciutadans europeus. Tenim una unió monetària, però no fiscal; tenim un banc central (que no pot funcionar com un banc central), però no una unió bancària; hi ha llibertat de moviment de capitals, però no es consoliden unes condicions laborals mínimes per als treballadors comunitaris; es parla d'unió política, però els estats membres actuen únicament moguts pels seus interessos; i,sobretot, mai no s'ha parlat d'una unió social, d'una unió de les persones amb uns drets mínims garantits i que se sentin subjectes i objectes de la construcció europea.

Basar totes les actuacions de la Unió Europea en criteris econòmics que només beneficien una minoria està acabant amb el somni europeu de Jacques Delors, un somni en què la cohesió i la igualtat d'oportunitats eren bàsiques per assolir el progrés econòmic i social, un somni que queda cada cop més llunyà.

Amb tot, no vull renunciar a Europa. Crec fermament que el futur passa per la integració, per la recuperació de la confiança ciutadana en un projecte europeu que transiti camins distints dels actuals, on la ciutadania sigui el centre de les polítiques i el benestar de les persones l'objectiu últim. Per molt que ens ho neguin, hi ha alternatives a l'austeritat i a les "reformes estructurals". És vera que s'han perdut moltes oportunitats i que parlar de canviar el sistema o de refundar el capitalisme sona a canción del verano (sempre tenen el mateix ritme, la lletra és molt similar i són buides de contingut), però no podem caure en el parany de l'euroescepticisme.

L'auge de multitud de partits que reneguen d'Europa, normalment d'extrema dreta, basen els seus arguments en la inutilitat de la UE, vista com el boc expiatori de la crisi econòmica que colpeja el continent i amenaça la sostenibilitat de l'estat del benestar i en la xenofòbia i el rebuig dels immigrants, especialment si són musulmans. Les enquestes els donen un bon grapat d'escons en les eleccions al Parlament Europeu de la primavera que ve. Esperem que no assoleixin el seu objectiu, que no és altre que sumar una minoria de bloqueig en la cambra legislativa europea.

Com deia, hi ha alternatives a les polítiques d'austeritat: basta canviar l'enfocament, deixar el teleobjectiu que apunta únicament a les macroxifres i ampliar la profunditat de camp. Veurem que en primer pla hi tenim els ciutadans, amb els seus problemes i preocupacions, demanant un canvi de timó que allunyi el fantasma de la pobresa i de la desigualtat.

Al meu parer, les passes que cal fer són: 1) El disseny d'un projecte polític de construcció europea que prioritzi una política coherent de desenvolupament sostenible per davant de les regles econòmiques actuals i que equipari les dimensions econòmica i social; 2) La creació o recuperació d'unes forces polítiques valentes, creïbles i capaces de dur a terme aquests canvis i de tornar a il·lusionar els representats; i 3) La formació d'una ciutadania activa i participativa en els processos que l'afecten i que conformen la seva trajectòria vital.

És a dir, una Unió Europea democràtica i solidària, on la justícia social i els drets humans siguin la norma, dins un desenvolupament sostenible i sostingut que garanteixi l'equitat, la cohesió i la igualtat i eviti l'exclusió.

I per això encara queda molta feina: la nostra, la dels ciutadans, fer sentir la nostra veu i no defallir; la seva, la dels que prenen les decisions, escoltar les demandes de canvi i fer possible que aquesta crisi econòmica, social i política aviat no sigui més que un mal record.

PUBLICITAT
PUBLICITAT