Durant el mes de novembre, l'Obra Cultural Balear de Manacor va organitzar un cicle de xerrades sobre Europa des de diverses vessants: economia, política, món laboral... A mi m'hi convidaren (i des d'aquí els ho torn a agrair) per parlar del present i el futur de l'Europa Social. Donada la profunditat del tema, he optat per dividir l'article en dues parts.
Naturalment, per poder copsar la magnitud de la crisi social a la qual ens enfrontam, hem de fer un petit esbós de com hem arribat fins aquí. Si bé l'origen de la crisi actual l'hem de cercar en la ruptura del pacte social entre capital i treball assolit després de la Segona Guerra Mundial, amb el creixement desmesurat del pes de les rendes de capital en el conjunt de l'economia, sembla que hi ha consens a atribuir el punt de partida d'aquesta ja batiada com a gran recessió en la crisi financera causada per les hipoteques subprime als EUA, que ràpidament va contagiar tot el sistema capitalista mundial, naturalment, Europa inclosa.
Les causes són diverses, però crec que les principals es poden reduir a quatre: l'avarícia insaciable dels famosos mercats, la desregulació gairebé total de l'economia financera i especulativa, la nefasta gestió de les entitats financeres i la incompetència i manca de control de les institucions i organismes públics. Tard o d'hora, aquesta bombolla havia d'esclatar, i la crisi financera va derivar en econòmica, fiscal, laboral, social, política... en definitiva, de model.
Així doncs, l'estat social europeu creat per fer front a problemes globals derivats de la Segona Guerra Mundial i de la construcció europea, aquesta espècie de tercera via entre el capitalisme salvatge i els règims comunistes que s'havia consolidat a Europa, s'està esbucant, incapaç de fer front als embats d'un capitalisme neocon que, segons ens diuen, no té alternatives. Així, el poder del capital ha portat les elits europees a doblegar-se davant els interessos de l'oligarquia financera i sacrificar l'estat social europeu.
Aquesta destrucció és molt més forta als països de la perifèria europea. Els ciutadans dels denominats PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) han patit amb molta més intensitat els efectes de la crisi i, sobretot, de les mesures que s'han adoptat, basades únicament en una austeritat mal entesa i en unes retallades que, si bé poden controlar temporalment el dèficit, tendran unes conseqüències terribles per a la població i, a la llarga, per a l'economia.
Totes les institucions de l'estat social s'han desmantellat i, amb la mateixa lògica, s'han eliminat tots els mecanismes de control que puguin impedir el lliure desenvolupament dels mercats i de les activitats financeres. Ara bé, quan hi ha un col·lapse, les institucions corren per salvar els bancs. El rescat a les entitats financeres és un exemple clar de la paradoxa del neoliberalisme, que pretén reduir les institucions públiques a la mínima expressió però que les requereixen quan pinten bastos. Per exemple, transformant el deute privat dels bancs en deute públic, és a dir, socialitzant les pèrdues d'entitats privades.
No obstant això, tot i l'excepció del rescat bancari, la màxima neoliberal " la societat no existeix, només hi ha individus i famílies " forjada per Thatcher i Reagan ha trobat com a fidels seguidors els nostres governants actuals, que amb les seves polítiques ens han fet passar de la col·lectivitat a l'individualisme, és a dir, dels problemes socials a la culpabilització de les persones; dels drets als privilegis, on la meritocràcia s'imposa i s'obvien les desigualtats d'origen i el concepte d'equitat; i de la protecció social a la beneficència, vivint un "traspàs de competències" per part de les administracions a les ONG i a la solidaritat i bona voluntat dels ciutadans.
De tot això que he dit fins ara, se'n deriva la principal causa que ens pot conduir a la mort de l'Europa Social: la desigualtat; una desigualtat que és fruit no d'una determinada conjuntura econòmica, sinó d'un argumentari ideològic que identifica tota la cosa pública amb la ineficiència, amb el malbaratament i amb la mala gestió, i que lluita per assolir la màxima privatització dels serveis bàsics i la màxima reducció de la res pública. Una desigualtat social que cada cop és més servera i que ens encamina cap a una dualització de la societat.
Amb aquest atac al model social, que suposa la disminució dels salaris, l'increment de l'atur, el descens i la precarització de l'ocupació, la reducció de la despesa pública social, la progressiva privatització dels serveis de l'estat del benestar o la reducció de drets laborals i socials (reforma laboral), més persones es troben en risc d'exclusió i la taxa de pobres augmenta dins els països suposadament desenvolupats.
La greu crisi econòmica i els suposats intents per arreglar-la estan provocant l'empobriment de gran part de la població i la difuminació de les classes mitjanes; l'atac ideològic al model social europeu, a l'estat del benestar sorgit de la postguerra, està provocant que aquests milions de persones no tenguin ni tan sols l'oportunitat de somiar en un futur millor.
