Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La necessària reiteració

Una de les pors comunes entre els que tenim el privilegi de poder compartir la nostra opinió a través de diversos mitjans de comunicació és caure en la repetició i, per tant, en l'avorriment. Escriure o parlar sempre dels mateixos temes, encara que procuris observar-los des d'un caire diferent o aportar algun element novedós, porta implícit el perill de cansar a la gent que et llegeix o t'escolta. Tornar a insistir sobre el tema estrella d'aquestes vacances (amb el permís de les olimpíades) potser seria, malgrat la seva innegable importància, massa reiteratiu, i per això avui no parlaré de l'impresentable sainet que aquells que afirmen representar-nos, ni dels acords i desacords basats únicament en els interessos particulars dels actors ni en les disjuntives fal·laces que ens volen vendre (o nosaltres o el caos).

No obstant això, hi ha qüestions cabdals que ens obliguen a superar aquesta por de la repetició i a continuar dedicant-li articles. Avui em referiré de nou al masclisme encara imperant en la nostra societat i, més en concret, a algunes de les múltiples mostres que durant l'estiu així ho han certificat.

Podem parlar, per exemple, dels set passatgers que abandonaren un avió a punt d'enlairar-se quan van saber que el pilotaven dues dones. Deixant de banda la tristesa i la indignació que provoca que encara hi hagi gent que valori les capacitats professionals d’algú en funció del seu gènere, la companyia hauria d’actuar de manera ferma contra aquestes set persones, respectant el seu dret a no volar però prohibint-los tornar a pujar a un dels seus avions. De la mateixa manera que no podem acceptar com a vàlid l’argument de negar-se a volar perquè hi ha passatgers “sospitosos” (això vol dir, com ja haureu endevinat, àrabs), tampoc hem de permetre que es posi en qüestió la professionalitat de les pilots a causa d’una concepció anacrònica de la superioritat del mascle.

O de l'execrable assassinat de Xue Sandra Saura, que va morir després de 40 dies de patiment després de ser cremada per la seva parella a Alcúdia, i de les inacceptables excuses de l'agressor ("si no vols estar amb mi, no estaràs amb ningú", "només la volia espantar, se me'n va anar de les mans", "em volia canviar per un altre"), que palesen un cop més que el "la maté porque era mía" continua ben vigent en aquesta societat nostra, perquè no hi ha alcohol, ni drogues, ni gelosia, ni cap altre element que expliqui millor la violència masclista que el model patriarcal que alguns s'entesten a negar. I aprofit aquest espai per mostrar el meu rebuig i el meu oi més profund a les declaracions del polèmic Jorge Skibinsky, aquell metge que va amenaçar d'abandonar Mallorca per les "imposicions catalanistes", que afirmava sense rubor que estàvem tots equivocats i que l’agressió que va patir Xue Sandra Saura fou brutal, injustificable, condemnable i menyspreable, però en cap cas masclista. Segons ell, va ser una agressió individual per una incapacitat de l’agressor d’acceptar que la seva parella el volia abandonar, una conseqüència de l''amor tòxic', un crim passional.

O, com no, del tractament informatiu que han fet alguns mitjans de comunicació de les esportistes que han participat en l'Olimpíada de Rio, destacant-ne el físic per sobre dels èxits, la professió del marit per davant de les seves victòries o la tasca de l'entrenador (home) abans que el seu esforç personal. Si la selecció femenina de bàsquet aconsegueix la medalla de plata, "las chicas del baloncesto" ens donen una alegria, però quan es parla del bronze assolit per la selecció masculina, ens hem de sentir orgullosos del "baloncesto español". D'elles es destaca si es maquillen per entrenar, se'ls demana per la crema hidratant que utilitzen o s'assegura que assumeixen "sense complexos" els quilets que els sobren. Vaig llegir que una universitat britànica ha elaborat un estudi analitzant les paraules que més s'usen en les notícies sobre els Jocs Olímpics, i ja us en podeu imaginar els resultats: quan les protagonistes són elles, els termes més recurrents són l'edat, el seu estat civil o si ha estat mare, mentre que ells són "ràpids", "forts" i "fantàstics". A més, l'estudi conclou que ells "dominen" i elles "participen".

Per tant, si no eradicam aquesta manera de pensar, si no deixam de justificar qualsevol actuació sexista, si no apostam per una educació en igualtat, si no deixam de veure els agressors com a malalts (i no com a producte d’un model), mai no ho aconseguirem. Hem d’anar a l’arrel de problema i arrabassar-lo, d’una vegada per totes, de la nostra societat. I això només es pot fer d’una manera: construint, entre tots i totes, la igualtat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT