Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La partitocràcia i la mediocritat

A l'hora d'escriure aquestes línies, encara no s'ha assolit cap acord per triar el nou president del Congrés dels Diputats. De fet, les diferents formacions continuen en una espècie de negociacions multibanda per mirar de col·locar el seu candidat. El PSOE torna a apostar per Patxi López per presidir la cambra baixa, mentre que Ciutadans negocia a dues bandes per veure si aconsegueix un lloc a la mesa (o fins i tot la Presidència, a canvi d’un vot favorable a Rajoy) i Podemos presenta Xavier Domènech com a candidat, en un clar moviment de pressió (si arriben a atreure el vot dels partits catalans) cap als socialistes, que poden veure’s en la tessitura d’haver d’optar per diputats d'En Comú Podem o pel candidat del PP. A hores d’ara, encara no es coneix oficialment la persona que proposaran els populars, però sonen els noms d’Ana Pastor, de Jesús Posada o, Déu ens guard, de Jorge Fernández Díaz.

Per molt que tot això sembli protocol·lari i sense efectes rellevants, no podem menysprear la importància que té el president del Congrés. Per començar, és l’encarregat de fixar el dia de la sessió d’investidura, cosa que pot influir en les tàctiques seguides pels diferents partits en aquest sainet negociador al qual estam obligats a assistir. Però molt més rellevant serà el seu paper de moderador i gestor d’una activitat parlamentària que, pel fet de no haver-hi majories definides, sens dubte serà complicada, tensa i, si no canvien molt les coses, breu.

A partir d'aquí, i, repetesc, sense saber encara qui ocuparà el càrrec, ens hauríem de fer dues preguntes. La primera és doble: si són incapaços de consensuar la composició de la mesa del Congrés, és possible que hi pugui haver un pacte per facilitar la investidura d’un president del govern o bé: si acceptam que aquesta investidura es produirà, en un sentit o un altre, serà viable un govern feble, sense acord programàtic i amb la majoria de la Cambra en contra?

La segona és més profunda i més greu: per què acceptam com a inevitable un dels principals problemes d’aquesta societat nostra –la perversió de la democràcia en partitocràcia–, i assumim que els interessos de les formacions polítiques passin per davant dels interessos ciutadans? Si us hi fixau, totes les anàlisis polítiques que es fan aquests dies responen a un mateix patró: els efectes que poden tenir sobre els partits les decisions que es prenguin. És a dir, quin càstig o premi electoral obtindran si donen suport a una determinada alternativa, o si el seu líder sortirà reforçat o defenestrat per haver optat per un camí i no per l'altre.

Jo mateix he caigut en moltes ocasions en aquest parany, reflexionant sobre si l'abstenció perjudicava el PSOE més o menys que un vot en contra, si la 'tàctica-penell' de Ciutadans acabaria amb el partit de Rivera o si la figura de Pablo Iglesias sumava o restava a la marca Podemos. No obstant això, i sense que es pugui interpretar com una excusa de mal pagador, he de dir que això és així perquè els partits actuen així, avantposant de manera innegable els seus interessos particulars i electorals als de tota la ciutadania.

Lògicament, els partits intenten dissimular aquest fet amb frases grandiloqüents com "el que convé a Espanya" o "l’interès de tots els espanyols", però juguen la partida amb l’ull posat en l’adversari i en les conseqüències electorals que pot tenir cada basa jugada, i no en si beneficia una majoria de ciutadans. Això no significa que els partits no hagin de dissenyar estratègies per assolir el poder (des d’allà és d’on es poden fer els canvis), però tots els moviments tàctics que hem pogut veure des del passat 20 de desembre no s’entenen si no és des d’una òptica partidista. De fet, i si deixam de banda la qüestió de salvar la pell de determinats líders, tot el sainet negociador del passat semestre es fonamentava sobre una pregunta: quins efectes electorals tindran aquest moviment, declaració o acord sobre una repetició electoral que cada cop es feia més probable?

Malauradament, després de la segona convocatòria, les coses no han canviat gens, i totes les formacions, a més d’intentar minimitzar els problemes interns que es puguin donar, es mouen pels seus propis interessos, i la immensa majoria dels analistes i opinadors s’han avingut a aquestes regles del joc. Ja no importen les incongruències ni com poden afectar als ciutadans els acords o desacords, sinó quins efectes poden tenir sobre els partits i els seus líders de cara al futur immediat.

En definitiva, el problema principal no és la incompatibilitat de caràcters ni les diferències programàtiques, ni tan sols la desavinença ideològica, sinó el triomf inqüestionable de la partitocràcia i, per què no dir-ho, de la mediocritat. I si nosaltres, els ciutadans, no som capaços de rompre aquesta dinàmica, esdevé inútil parlar d'acords, terceres eleccions o governs inestables, i únicament estarem alimentant el monstre que està devorant la nostra democràcia.