L’emigració de doctors

Sembla clar que la crisi econòmica ha fet augmentar la inserció laboral a l’estranger -l’emigració, si voleu- dels doctors formats a les universitats catalanes. Ho confirmen les enquestes de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Quatre anys després de titular-se, un 8% dels doctors eren a l’estranger l’any 2008, un 10% l’any 2011 i un 14% l’any 2014.

Que hi hagi doctors nostres que estiguin treballant a l’exterior no ha de ser, en si mateix, motiu d’inquietud, ja que és normal i desitjable que els que han optat per una carrera investigadora passin períodes en altres contrades. I també és cert que en la mesura que les nostres universitats guanyen reputació són més els estudiants de doctorat que vénen d’arreu, i és, per tant, lògic que arribin, aprenguin i tornin cap als seus països d’origen. Això és bo: ens beneficiem del talent que passa per casa nostra (de tant en tant en retenim) i fem xarxa al món. Ara bé, encara que el sistema es mogués en la direcció d’internacionalitzar-se i d’anar generalitzant la sortida a l’exterior, el canvi és massa pronunciat perquè sigui simplement el resultat d’una tendència subjacent. La crisi hi ha influït.

Ens ha de preocupar aquest fenomen? Sí, ens ha de preocupar. És el pitjor que ens podria passar? No, no ho és. La primera prioritat ha de ser que la gent que hem format tingui feina, i és millor tenir feina a l’estranger que estar a l’atur o tenir una feina per sota del potencial que correspon a la formació rebuda. Ens ha de fer actuar? Sens dubte. I de quina manera? Doncs d’una manera molt simple. Hem d’assegurar que el sistema universitari i de recerca romangui obert en un doble sentit: que generi possibilitats de nova contractació a tots els nivells, i que per a qualsevol posició nova no hi hagi cap diferència a priori entre els candidats que són a dins i els que són a fora. Mai s’ha de preferir algú perquè sigui a l’estranger, i viceversa, mai s’ha de preferir algú perquè no hi sigui. Se’ns podria dir: això és molt ingenu perquè d’aquesta manera donem entrada no només als nascuts aquí que són a fora sinó també als nascuts i formats a fora. Efectivament, és així. I no amagaré que em repugnaria que no fos així. No podem alhora desitjar que els nostres no trobin impediments per obtenir feina a casa dels altres i no practicar la reciprocitat. Ara bé, una política de portes obertes té un impacte diferencial, i gran, que afavoreix els que, trobant-se a l’exterior, són originaris d’aquí. Són aquests els que tenen els lligams personals (famílies, records...) que els faran valorar més i els faran més propensos a acceptar unes ofertes que, malauradament, és possible que siguin poc competitives en termes econòmics comparatius.

Més precisament, a les universitats i centres de recerca el punt d’entrada a la carrera acadèmica hauria de ser sempre obert. Després vindran processos de promoció, que no haurien de ser concursos formalment oberts sinó processos singulars (un investigador concret és avaluat i es decideix si correspon o no una promoció). Però és important que hi hagi també nova contractació que permeti l’entrada oberta a tots els nivells (a un investigador a l’exterior amb una carrera començada no se li pot demanar que la torni a començar). Per això és important que des de la Generalitat s’hagin impulsat programes (com el Serra-Hunter) que van precisament en la direcció de garantir que, a més de les promocions, hi hagi noves contractacions permanents que siguin obertes. Repeteixo que obert no vol dir necessàriament contractar de fora, sinó que vol dir que la situació laboral present del candidat no juga cap paper en la decisió d’oferta de feina.

Tot això pot semblar molt natural. Si hi insisteixo és perquè s’han sentit crítiques a aquests programes basades en la idea que en temps de crisi i d’ofertes limitades de noves places no té sentit fer-ne d’obertes perquè ja hi ha prou candidats a dins, i obrir-les a fora, això es deixa entendre, pot acabar donant els llocs de treball a estrangers. Ja he dit que no combregaria amb aquesta objecció encara que fos certa. Però no ho és. No ens enganyem: disposar de processos de contractació oberts és la garantia que molts fills i filles de pares i mares de casa nostre puguin tornar. Sovint els hem animat a començar la carrera postdoctoral (o predoctoral) a l’exterior. El mínim que els devem és garantir que el sistema serà neutral envers les possibilitats de retorn.