24/06/2017

Temps de selectivitat

3 min

El temps de la selectivitat és un bon moment per fer-se preguntes sobre si la universitat compleix adequadament les seves responsabilitats formatives envers els seus alumnes. Me’n faré sobre fracàs escolar, sobre l’encaix amb les demandes dels que seran els seus contractants i sobre l’aprenentatge de terceres llengües.

Una crítica freqüent, però desencertada, assenyala que el nivell de fracàs universitari és massa elevat. El problema és que mesurem com a fracàs el nombre d’alumnes que comencen un grau i no l’acaben. Però el que realment importa, i té alguna significació, és el nombre d’alumnes que comencen un grau i mai n’acaben cap (o no ho fan en deu anys). Hi ha graus en què per tradició el primer any és selectiu. Lògicament, els alumnes que no passen a segon l’any següent faran un altre grau. Més important: sovint el canvi de grau és a iniciativa d’un alumne que descobreix que allò que ha començat no és realment el que vol fer. Abandonar un grau i passar a un altre s’ha de veure, doncs, com una cosa completament normal. És gairebé un absurd considerar que la vida professional d’una persona ha d’estar totalment condicionada per la seva informació i les seves preferències (o les dels seus pares) quan tenia 17 o 18 anys.

Per acabar-ho d’adobar, en la darrera dècada han aparegut una multitud de nous graus. En aquesta situació és esperable, i és desitjable, que el “fracàs” augmenti. La multiplicació de punts d’entrada a la universitat és, penso, una distorsió monumental i insostenible. Tard o d’hora, i confiem que sigui d’hora, s’haurà de fer un procés d’agrupament per arribar a un nombre petit d’entrades. Després, durant els seus estudis, els alumnes han de poder anar refinant la seva vocació.

Sobre l’encaix amb les necessitats dels demandants de graduats universitaris, permeteu-me ser una mica radical: la missió de la universitat no és formar per a l’empresa o per a l’administració. I certament no és formar per a una empresa concreta. La universitat ha d’educar, ha de generar graduats amb criteri i competències. Però el coneixement més específic i immediatament útil a l’empresa l’adquiriran a l’empresa. No descobreixo res: les empreses ho saben. El que passa és que si la universitat els fa la feina, tot això que s’estalvien. I d’aquí que la reivindicació d’un millor ajust sigui la cançó de l’enfadós. Però la universitat mai podrà fer bé la tasca formativa que només l’empresa pot fer. El criteri d’èxit de la formació universitària, en relació a l’empresa, és si després d’un cert temps a l’empresa (dos anys?) la productivitat d’un graduat universitari està clarament per sobre d’un no graduat de la mateixa antiguitat. La meva impressió és que amb aquest criteri la universitat catalana fa un bon paper. Així ho pensen les multinacionals que s’estableixen entre nosaltres.

Finalment, un tema dels de sempre: coneixement de l’anglès o d’una tercera llengua. El Consell Interuniversitari de Catalunya ha decidit postergar el requisit, establert fa cinc anys, i suposadament efectiu des del curs vinent, que per graduar-se un alumne hagués d’acreditar un coneixement de nivell B2 (menys que l’Advanced) d’anglès o d’una altra llengua. Sembla que s’ha considerat una exigència precipitada. Faig constar, però, que és la tercera vegada que aquesta iniciativa fracassa. El requisit es va establir el 2002, el primer govern tripartit el va suprimir, després un altre govern tripartit el va tornar a proposar, però, altra vegada, no va quallar. I ara hi tornem. La universitat no vol ser una escola d’idiomes. Considera que aquesta competència s’ha d’obtenir a les etapes anteriors de l’educació. Ara bé, aquestes etapes, per les raons que sigui, són deficients en aquesta tasca. I un per l’altre no es fa la feina. He de dir que entenc aquest problema. El que no entenc és una altra justificació: se’ns diu que aquest requisit discrimina els estudiants de famílies desafavorides. Em temo que això es pot dir de l’aprenentatge d’idiomes i de gairebé tot. Si la universitat vol ser sensible a la situació d’aquests alumnes, llavors el que correspon és posar remei a les deficiències prèvies. En el tema dels idiomes, garantir que n’aprenguin. No fer-ho assegura que l’alumne desafavorit ho continuï sent, ja com a graduat universitari, la resta de la seva vida.

El termini es prorroga quatre anys. És improbable, però, que a la quarta vagi la vençuda, ja que un aspecte clau del programa és la credibilitat. I qui pot creure ara que s’aplicarà d’aquí quatre anys?

stats