Publicitat
Publicitat

Deures i reptes de la llista unitària

Un cop acordada la llista unitària del 27-S, Junts pel Sí, i un cop el president de la Generalitat convoqui les eleccions, l’allau de nous deures i reptes a resoldre que tindran aquestes forces polítiques i cíviques serà ingent i posarà a prova, una vegada més, el seu nivell de consistència interior. Voldria presentar i comentar alguns d’aquests reptes, traslladant com a missatge central que, malgrat que finalment quasi tothom ha acabat fent un acte de generositat, cedint en funció d’un interès col·lectiu considerat excepcional, amb això encara no n’hi haurà prou, sinó que cada nou obstacle d’aquesta llarga cursa tindrà gairebé el valor d’un examen final.

1.El comitè de campanya, representatiu de totes les forces de la llista, tindrà una tasca carregada de riscos, que no compta amb experiències de treball conjunt prèvies. Convertir antics rivals en estrets col·laboradors fent tasques d’equip no serà fàcil. Hi ha dues funcions principals de què aquest comitè s’ha d’encarregar: a) planificar l’explicació del full de ruta que ha de dur al procés constituent i a la plena institucionalització del nou estat, i b) preparar bé l’argumentari de la justificació dels avantatges i possibilitats de la independència, és a dir, la visualització del nou país. Com ha dit Raül Romeva, s’ha parlat molt de votar i poc de l’estat que volem, del perquè i per a què el volem. Segurament, correspondrà als principals líders polítics explicar el full de ruta. En canvi, els membres de la llista unitària farien bé d’aprofitar els centenars d’experts i acadèmics que han participat en tasques de redacció o assessorament d’informes preparatoris perquè participin en actes que ajudin a aclarir els dubtes i a reduir els temors lògics inherents a la importància de la decisió que es vol prendre. La força de tants i tants col·laboradors és un capital formidable que afegiria encara més credibilitat a la consecució del procés. La gent ha de poder saber què es podria aconseguir si guanyés el sí a la independència i quina seria la possible reacció del govern espanyol en cas que guanyés el no a la independència -i el que hi podríem perdre.

2.Com a continuació del punt anterior, cal acordar la redacció d’un programa electoral en què, com a objectiu primordial, consti la consecució de la independència de Catalunya. Segurament no és el repte més difícil, però fóra recomanable que el programa fes també alhora una forta aposta social i regeneradora. La creació d’un nou estat ha d’incloure la proposta d’un ambiciós projecte de vida en comú que posi en el centre les persones i les seves oportunitats vitals, i que es comprometi amb la qualitat democràtica, la transparència, l’exemplaritat pública, la participació ciutadana i el bon govern.

3.S’ha de preveure un escenari preelectoral molt bel·ligerant i intransigent per part de l’estat espanyol (amenaces o accions d’impugnacions, suspensions, requeriments, intervencions d’institucions catalanes, supressió o limitació de drets, sancions, etc.), a banda de la difusió de notícies o acusacions denigrants contra alguns dels líders independentistes. S’han d’haver estudiat tots aquests tipus de contingències i tenir preparades un conjunt de respostes institucionals i cíviques.

4.S’ha de realitzar una previsió dels escenaris post 27-S (victòria, derrota, empat) i de les accions immediates que desencadenaria cada escenari. Atesa l’excepcionalitat de la convocatòria, cap estudi demoscòpic pot ser considerat fiable.

5.Al meu parer, caldria dissenyar i negociar ja ara la composició del nou Govern, la distribució de càrrecs i funcions i la llista d’accions immediates a realitzar després del 27-S en cas de victòria. Malgrat la possible i desitjable “transitorietat” d’aquest nou Govern, és clau transmetre la imatge d’un Govern cohesionat, fort i àgil en el seu protocol d’actuacions, especialment pel que fa a l’activació d’algunes estructures d’estat bàsiques: Hisenda i administració econòmica i tributària, seguretat social, poder judicial, seguretat pública, infraestructures, telecomunicacions, energia, aigua i relacions exteriors; i també per a la regulació de totes les fases del que seria el procés constituent pròpiament dit.

6.Atesa la imminència de la convocatòria d’eleccions generals a Espanya (finals del 2015), i el possible canvi d’hegemonia del vell bipartidisme PP-PSOE, la llista unitària hauria de deliberar, decidir i posteriorment explicar si continuarà o no mantenint la unitat de la llista com fa, per exemple, el Bloc Quebequès al Parlament del Canadà. Aquesta qüestió pot ser especialment rellevant en cas que les institucions de l’estat espanyol acceptin, finalment, entrar en negociacions amb el govern català.

7.Una qüestió cabdal que afectarà directament els líders respectius de CDC i ERC és acordar l’estratègia d’una hipotètica negociació de les condicions de separació amb el govern espanyol (i la UE). Cal pensar i pactar bé el procés i l’estratègia de negociació d’acord amb el full de ruta de sortida establert pel CATN, no témer incloure solucions creatives, sobretot davant la posició i possible mediació de la UE, fixar els temps i la durada de les negociacions, establir una manera ordenada de procedir amb els mínims riscos possibles, preveure els diversos nivells de conflicte institucional i les reaccions i intents de bloqueig de tota mena que hi haurà durant les turbulències del període negociador. En aquest tipus de negociacions, com hem pogut comprovar en el cas grec, els posicionaments han de ser consistents. Cal saber fixar les propostes, tenir clar el que pot ser objecte de negociació i el que no, saber evitar els desacords tàctics (com va passar durant la negociació del nou Estatut), tenir clares les alternatives o els plans B en cas de fracàs de les negociacions, ser molt conscients de les palanques reals de poder de què es disposa. Però, per damunt de tot, caldrà assumir la dificultat afegida d’una negociació amb el colideratge de Mas i Junqueras. En qualsevol cas, caldrà fixar i mantenir des de l’inici els mateixos interlocutors atorgant-los la màxima autoritat a l’hora d’acceptar propostes.

Entrem en un moment clau i decisiu que requerirà forta determinació, gran cohesió de les forces del sí, altes dosis de preparació i una especial entesa personal entre els màxims conductors del procés. Qualsevol error podria ser irreversible.

PUBLICITAT
PUBLICITAT