Misc 04/08/2013

L'acceleració de l''órdago' català

i
àngel Castiñeira
5 min
L'acceleració de l''órdago' català

Igual que passa amb el cicle de les innovacions en el camp del mercat, qualsevol proposta disruptiva d'una nova causa social/nacional genera tota mena de reaccions inicials, des de l'entusiasme prematur d'una colla reduïda de convençuts, passant pel rebuig o la desconfiança d'una majoria o bé per la indiferència o el desinterès d'una altra. El que la premsa espanyola ha denominat l'" órdago " sobiranista català n'és segurament un bon exemple.

G. Moore ha estudiat els processos d'innovació en les empreses i ha establert les diverses fases estratègiques que asseguren que una proposta d'aquesta naturalesa (agosarada, radical, inicialment minoritària) arribi a superar el dilema de l'abisme que l'allunya de l'acceptació majoritària. Aquest investigador parla de com reeixir en la penetració d'un projecte nou a partir d'una estratègia-dominó (o de bitlles) que -com va passar en el moment de la caiguda del Mur de Berlín- arrossega progressivament més gent a fer-la seva. D'aquesta manera, algunes propostes considerades al començament excèntriques o forassenyades van ocupant nínxols de seguidors fins a esdevenir, quan s'han consolidat en el mercat, un estàndard obligat o una commodity .

Es podria dir que a Catalunya el nostre famós "órdago " està seguint fil per randa totes i cadascuna d'aquestes fases de Moore. En l' apartat polític , tres de cada quatre catalans donen suport a la celebració de la consulta, els partits favorables al dret a decidir (PSC inclòs) van sumar en les darreres eleccions el 74% del total dels vots emesos, i a tots els municipis catalans el percentatge de favorables a la celebració d'una consulta és més alt que el dels contraris.

En l' apartat simbòlic , en poc temps s'ha passat de reivindicar als carrers la bandera estelada a penjar-la als balcons de la majoria de ciutats i pobles de Catalunya i, poc després, a desenvolupar un profitós negoci de marxandatge que, sota el nom "productes amb l'estelada", gairebé competeix amb les botigues del Barça: vambes, sabatilles, tovalloles de platja, folres polars, samarretes, cintes de coll, fundes de casc, xancletes, manyoples, davantals, jerseis, arracades, polseres, ampolles de vi, porrons, estores, pitets... Si no hem arribat ja a un mercat madur poc li deu faltar.

Passa una cosa semblant en l' apartat cívic a la xarxa local catalana. Molts pobles, agrupacions, entitats o associacions fan la seva particular estelada gegant amb espelmes, o la seva cadena humana per la llibertat, o la seva fira independentista de caràcter participatiu, festiu i reivindicatiu.

Podríem dir, doncs, que hem passat o estem passant de manera vertiginosa del rebuig a la reticència i de la reticiència a la penetració, consolidació i acceptació de la nova causa. És cert que els cicles de vida d'una causa en l'àmbit polític acostumen a ser molt més lents que en els àmbits econòmic i social i que les institucions polítiques difícilment accepten les innovacions disruptives. Un alt dirigent del PSC em comentava no fa gaire que el reconeixement dels drets de les dones no es va aconseguir el mateix any de la seva reclamació i que, per tant, aquesta mena de causes necessiten temps. Em temo, però, que el dirigent del PSC s'equivoca. Quan les dones nord-americanes i angleses van obtenir el dret al vot als anys vint del segle passat els cicles de vida de les innovacions en el món industrial o social, per exemple, eren molt més llargs que en l'actualitat, i la seva rèplica en el camp polític ja no cal dir-ho. Les notícies, les iniciatives i propostes i, finalment, les mobilitzacions calaven en la població de manera lenta. Els canals de comunicació eren encara reduïts i distants. La primera emissora de ràdio de caràcter regular i informatiu, la KDKA de Pittsburgh (EUA), va començar a emetre l'any 1920.

En aquest final de curs polític, mentre el president del govern espanyol s'amagava per no donar explicacions a la premsa o decidia comparèixer al Congrés el primer d'agost amb l'esperança que ningú se n'assabentés, els ciutadans catalans i espanyols es mantenien -i es mantenen- plenament connectats amb el món de la comunicació i de les xarxes socials fent de la informació un procés continu. No és que siguin observadors, oients o teleespectadors, sinó que han esdevingut usuaris actius que participen en el cicle de vida de les causes socials i nacionals, incorporant-les en les seves discussions, preocupacions i interessos. En el cas dels catalans, no és que simplement adoptin o rebutgin la causa sobiranista, és que la modifiquen i enriqueixen obrint una finestra d'oportunitat a noves versions de la proposta. Es tracta d'innovacions obertes on els altres també pensen i proposen. Les consignes encara difuses d'Artur Mas sobre la transició nacional, el dret a decidir o l'estat propi passen ara a ser definides, somniades i concretades per la gent. Com diuen Ilkka Tuomi i Alfons Cornella, dos excel·lents experts del tema, la innovació s'esdevé tan sols quan la pràctica social canvia i el protagonista d'aquest canvi és l'usuari. El que està passant ja ara a Catalunya és que els usuaris estan canviant acceleradament les seves pràctiques polítiques habituals i incorporant i donant sentit en el seu imaginari a la causa de l'estat propi. Tota innovació, torno a citar Tuomi, ha de ser percebuda ara com l'estímul d'un nou significat el definidor del qual és la gent.

" Me gustan los catalanes porque hacen cosas ", deia Rajoy. Avui parlem constantment d'innovació social, fins i tot universitats de tot el món creen instituts amb aquest nom, i, malgrat tot, n'hi ha que no són capaços de veure que la màxima innovació social que està tenint lloc ara mateix a Catalunya l'estan protagonitzant els seus ciutadans amb el procés sobiranista. Efectivament, els catalans fan coses .

Hi ha, però, encara més novetats. En el segle d'internet i de les xarxes, el valor percebut en les noves causes acceptades ja no evoluciona de manera lineal, sinó que creix a gambades, modificant ràpidament la nostra visió de la realitat. Per això, en ciències socials cada vegada més parlem de conceptes zombis i d'institucions zombis. Entitats i partits polítics que han quedat obsolets. Institucions judicials que no aspiren a adaptar-se al món sinó que esperen assegudes que el món s'adapti a elles. Patronals empresarials que de sobte no entenen què està passant al seu voltant. Institucions acadèmiques que, com els profes dolents, repeteixen una vegada i una altra esquemes mentals esgrogueïts. O innoves constantment des de dins o la innovació (social, política, cultural) serà disruptiva i et vindrà des de fora.

Encara no fa un any, a Catalunya el president de la Generalitat intentava aglutinar entitats i col·lectius al voltant de la defensa d'un nou pacte fiscal amb el govern espanyol. En onze mesos (onze!) s'han devorat etapes a un ritme frenètic. El cicle de vida de la causa del catalanisme, com un immens cos mutant, ha anat modificant acceleradament el seu full de ruta i no dóna senyals d'aturar-se. Moore explica que hi ha un punt en el qual una idea, un propòsit, una creença esdevé un moviment. Quan això passa, el creixement no és només exponencial, és automàtic. Senzillament va sol, perquè ha inflexionat el sistema. Això està passant ara mateix amb la nova versió del catalanisme: no presenta un pla a seguir sinó un lloc on anar, una causa a construir entre tots.

stats