Publicitat
Publicitat

Lideratge i espiritualitat

Acabem de celebrar al Monestir de Pedralbes un diàleg sobre la relació entre lideratge i espiritualitat. El tema és força complex perquè tots dos conceptes admeten múltiples definicions i perquè també permet diferents aproximacions disciplinàries. Hi ha qui relaciona lideratge i espiritualitat amb el lideratge exercit pels líders religiosos (papa Francesc, Dalai-lama…). Hi ha qui es pregunta si la religiositat, és a dir, la vivència o creença religiosa d’alguns líders laics, aporta algun estil, característica o element diferencial a la pràctica del lideratge. I hi ha qui també planteja la utilitat i aprofitament dels mètodes contemplatius d’algunes tradicions religioses i les tècniques de “relaxació”, “desconnexió”, concentració o meditació que ofereixen com a instruments vàlids per a un millor exercici del lideratge.

Crec que un quart plantejament, potser més agosarat que les tres modalitats anteriors, consisteix a preguntar-se si algunes formes de lideratge inclouen ja en elles mateixes la dimensió espiritual com un component inherent a la seva funció i en quin sentit i fins on arriba.

Abans de desenvolupar aquest plantejament, vull destacar una visió força coincident del lideratge de tres autors contemporanis experts en el tema. Em refereixo a Claus Otto Scharmer, economista nord-americà, professor del MIT; Joseph L. Badaracco, professor d’ètica de l’empresa a la Harvard Business School, i Chris Lowney, ex director general de JP Morgan.

En el seu llibre Theory U: leading from the future as it emerges, afirma Scharmer que l’èxit de la intervenció dels líders depèn fonamentalment de la seva condició interior. No és tan sols el que els líders fan i com ho fan, sinó el seu “estat interior”, és a dir, el lloc o espai interior des del qual operen, la font i la qualitat de la seva atenció, un estat o nivell de profunda consciència.

De manera semblant, en el llibre Leading quietly: an unorthodox guide to doing the right thing, Badaracco descriu una modalitat de líders autocentrats que combinen de manera peculiar acció i reflexió. “Poden fer una pausa en les tasques que ocupen el seu temps i emprendre un procés d’indagació interior, un procés que més comunament es realitza a la carrera i no en un tranquil aïllament. Poden aprofundir més enllà de l’agitada superfície de la seva vida quotidiana i centrar-se de nou en els seus valors i principis bàsics. Una vegada revelats, aquests valors i principis renoven el seu sentit de propòsit en el treball i actuen a manera de trampolí per a l’acció. Repetint aquest procés, aconsegueixen plasmar una autèntica i robusta identitat basada en la seva pròpia comprensió de què és el més correcte. I d’aquesta manera comencen a fer la transició de gerents a líders”.

Finalment, Chris Lowney, en el seu estudi sobre el lideratge dels jesuïtes, Heroic leadership: best practices from a 450-year-old company that changed the world, conclou que el lideratge és una manera de viure i un procés continu que neix des de dins d’un mateix. Per tant, el coneixement de si mateix és la base del lideratge. Els jesuïtes es van imposar rutines per demanar comptes dels seus actes, a través de l’utilíssim “examen de consciència” (fer memòria de les metes clau, fer una parada, un breu examen mental demanant comptes pel que fa a l’assumpte en particular escollit per a correcció i millora).

En coincidència amb aquests autors, trobo tres característiques comunes a alguns líders (no en tots, esclar), en la seva manera particular d’exercir el lideratge. 1) Destaca un nivell de recolliment, d’atenció silenciada, de concentració, un estat de plena consciència, lucidesa i discerniment profund. El paper de la interioritat, com a contrari a la superficialitat, és clau. 2) Tenen una manera qualificada de relacionar-se amb la realitat i el temps; una manera d’entendre, acceptar, connectar amb, o propiciar el que arriba o el que està arribant. “Sentir el cor que batega en la realitat”, deia Raimon Panikkar. Una comprensió que va més enllà del que és evident. Obren un espai en què totes les coses s’apropen i es comuniquen les unes amb les altres. Això els permet “sentir l’aroma del món” (Byung-Chul Han). 3) Són capaços d’inspirar les accions dels altres, hi donen sostenibilitat, fonament i sentit. Fan que les coses siguin veritables i reals, significatives. I d’aquesta manera converteixen el projecte de l’organització en una missió transcendent aportant plenitud a cadascun dels dies i de les accions dels membres del seu equip.

Al meu parer, la dimensió espiritual del lideratge en el segle XXI, i segurament la causa de la seva repetida demanda, rau en el fet que, davant la crisi o buit de sentit, el lideratge de vegades aconsegueix fundar (provisionalment) un sentit, integrar en la consciència una altra dimensió del temps. Els líders són conductors del temps i productors de significació. Aporten una perspectiva temporal de l’existència i alhora una perspectiva existencial del temps. Davant la desorientació, la dispersió o la inèrcia, alguns líders aporten un ritme ordenador del temps i l’acció que produeix sentit, continuïtat i plenitud. En comptes de viure una successió vertiginosa d’instants i feines, capten un cert element durador que prepara una arribada. En el millor dels casos, els líders dominen i enriqueixen la semàntica del camí, els llindars o intervals de transició que ordenen i articulen el temps i l’espai que habitem, aportant sentit a les nostres percepcions i a les nostres vides. Des d’aquesta perspectiva, els líders fan d’estació d’enllaç, són ancoratges, aporten continuïtat i perdurabilitat a la quota temporal de les nostres vivències.

Mentre els dansaires ballen de manera esbojarrada, sense alè, sense ordre ni concert, algú és capaç d’inspirar una nova dansa, proposar un ritme i convidar-nos a un temps de dansa diferent. Al cap i a la fi, qui es queda sense alè no té esperit.