Publicitat
Publicitat

Santuaris

Fa unes setmanes un taxista a Buenos Aires em confessava que l’única vegada que havia plorat a la vida va ser quan va contemplar a la regió de la Patagònia la glacera Perito Moreno. “Vaig sentir un esglai davant aquella immensitat freda i silenciosa”, deia. És possible que visitant les muntanyes de Montserrat, el Canigó, el Matagalls o Lluc hàgim experimentat també una cosa semblant. Hi ha llocs o emplaçaments naturals que desprenen alguna cosa d’especial, de misteriós i que en algun moment els humans els hem considerat sagrats. Determinades configuracions de l’espai -com ara una cova, un cim, una mola de pedres, un congost, una font, un arbre centenari, un bosc- i fins i tot determinades vivències del temps -en sentir que en aquests llocs el seu transcurs és diferent, que el temps s’atura o que ens trobem com si estiguéssim fora del temps- ens conviden a un cert respecte secular, a una veneració silenciosa, a una comunió íntima i al sentiment d’habitar un indret digne de ser preservat.

Tenim constància que, des de finals del neolític, els éssers humans van començar a construir monuments de culte, molts dels quals ubicats en alguns d’aquests espais naturals considerats sagrats. Des de les ruïnes de Stonehenge a Anglaterra a les coves d’Altamira a Cantàbria, o des de Petra a l’actual Jordània als Meteors a Grècia, determinats espais naturals han servit als humans per connectar-nos amb el transcendent o, si més no, per copsar una realitat que per la seva bellesa i immensitat ens depassa.

És possible que el modern conjunt d’escultures d’Eduardo Chillida La pinta del vent, de fort caràcter orgànic, ubicat a la badia de la Concha (a Sant Sebastià), enllaci amb aquest mateix sentiment i preocupació pel límit i la transcendència: el mar, les onades, l’aire, el vent; i per la interrogació davant del que és desconegut, davant l’horitzó i el futur. Com descriuen els seus comentaristes, les tres escultures d’acer marquen i limiten el lloc, construeixen un espai sagrat que connecta l’home amb si mateix i amb el cosmos, un lloc de trobades entre l’ésser humà i la natura.

I com el mateix Chillida havia relatat, de petit, “com altres escolars donostiarres, feia campana els dies de temporal per abocar-se al mar, abstreure’s amb les marees i el vent enfurismats, per interrogar-se sobre l’enigma de l’horitzó, per preguntar-se d’on vénen les onades”.

Probablement, els primers santuaris de la humanitat van ser emplaçaments d’aquesta mena, llocs peculiars i inabastables de la natura on els humans constataven la presència del sagrat o la petitesa humana, i on en moments clau de la seva vida decidien retornar per connectar-s’hi o bé per retrobar determinat sentit a les seves vides a través de la meditació i la contemplació.

Amb el pas del temps, les religions oficials van anar ocupant i transformant els santuaris naturals en temples i palaus. Van convertir i aprofitar els llocs emblemàtics de contemplació i veneració en edificis que aspiraven a allotjar el sagrat, és a dir, en llocs públics destinats exclusivament al culte religiós. Des dels sumeris i els egipcis fins al present, hi ha tota una arquitectònica del sagrat que adapta, recicla, modifica i transforma els primitius santuaris en temples oferint, d’aquesta manera, un circuit canònic de la religió.

Tanmateix, com vam descriure en el llibre Valors tous en temps durs (2011) l’evolució actual del fenomen religiós a Catalunya i a bona part d’Occident està capgirant aquesta tendència. Hi ha una secularització galopant que es manifesta en un contundent decrement de pertinences a religions institucionalitzades però no pas en la pèrdua del sentiment de religiositat personal. L’actual és una creença desproveïda de pertinença. Si ho preferiu dir així, tenim esglésies sense creients i creients sense església. Aquesta desinstitucionalització de la religió vol dir que moltes persones ja no volen anar als temples, però encara necessiten santuaris. Rebutgen els aspectes institucionals, dogmàtics i rituals de les religions, però afirmen de manera acusada una clara inquietud espiritual. S’allunyen de les velles cotilles de les religions però continuen explorant la religiositat com a pelegrins de l’absolut.

En un àmbit aparentment molt llunyà del que estem parlant, el del lideratge, un dels millors especialistes, Ronald A. Heifetz, insisteix a recomanar als líders la necessitat de trobar un santuari. “Per escoltar-se un mateix cal un lloc on un pugui prestar atenció als seus pensaments. Necessitem un santuari per recuperar el sentit propi dels objectius, prendre perspectiva respecte de les qüestions i recuperar el coratge i l’entusiasme”. De la mateixa manera que el lideratge exigeix una estratègia de mobilització de la gent, també requereix una estratègia de desplegament i restauració dels propis recursos espirituals. I aquí la figura, renovada, del santuari resulta cabdal. Per a Heifetz, els santuaris són espais (físics o mentals) de renovació on atendre els pensaments propis, recuperar-se i conrear els nostres grans propòsits vitals de manera assossegada.

Vet aquí, doncs, com en el present emergeixen dues formes de recuperació del santuari. En un sentit primordial i originari, com a holy place, és a dir, com a espai de connexió amb el sagrat. I, en segon lloc, mitjançant el sentit de l’anglicisme semàntic emprat per Heifetz, com a place where a person can take refuge. Potser ara entendreu per què afirmo que el foc interior del lideratge és l’entusiasme.

PUBLICITAT
PUBLICITAT