Publicitat
Publicitat

El lideratge d'Artur Mas, un balanç crític (1): setanta-sis dies

Deia Stefan Zweig que "la història, obeint una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època". Deixin-me que contradigui, ni que sigui parcialment, l'admirat escriptor vienès. Sota el diluvi imparable d'una crisi econòmica com fa temps ningú recordava i la deriva d'una Europa que no acaba de trobar el seu camí, en el transcurs dels setanta-sis dies que van de l'11 de setembre al 25 de novembre del 2012 s'han succeït a Catalunya un munt de fets que determinaran no la nostra època però sí de ben segur l'avenir del país. El curt període que va dels fets de setembre al dia de les eleccions marca també un exercici de lideratge d'Artur Mas com feia temps que no vèiem.

Però part del protagonisme correspon també a la capacitat de mobilització del sobiranisme cívic organitzat a través de l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència. Aquest moviment ha anat creixent amb un objectiu únic: ampliar la majoria social ja existent al país favorable a la independència. Per això els organitzadors de la manifestació de l'11-S la van convertir en un clam per marxar d'Espanya, com quedava reflectit en el lema de la capçalera: "Catalunya, nou estat d'Europa".

El moment de lideratge de Mas inclou inicialment cinc elements. 1) La lectura dels fets: la interpretació del nou context derivat de l'11-S, que li fa creure que el poble està preparat per començar el nou estadi. La manifestació -dirà- no "és una febre de final d'estiu". En l'entrevista al programa Àgora del dia 1 d'octubre afirmarà: "He intentat donar resposta a un moviment i a un canvi d'estadi mental que crec que s'està produint a Catalunya". 2) L'explicitació de la nova visió: Catalunya ha de formular un projecte propi, un nou estat de la UE. 3) El compromís personal de posar-s'hi al capdavant i ultrapassar els objectius polítics que fins aleshores havia defensat la seva coalició i el seu govern. 4) La voluntat de mobilització mútua, el desig que aquest recorregut el facin plegats les institucions i el poble. 5) L'avís del que vindrà: "Res serà fàcil, però tot és possible". Anuncia dificultats i obstacles i avança la manera de procedir: el procés s'ha de fer amb una cadència i un ritme apropiats i no improvisats, i s'ha d'inscriure en el marc de la normalitat democràtica i europea.

El punt d'inflexió comença quan el president interpreta que la veu del sobiranisme cívic és majoritàriament "la veu del poble". Sovint s'oblida que el diagnòstic és l'habilitat més important, més difícil i més infravalorada de l'exercici estratègic del lideratge. Sens dubte, aquest diagnòstic va condicionar, en el cas d'Artur Mas, el disseny posterior de les seves decisions de convocar eleccions i d'aspirar a una majoria excepcional que li atorgués una gran legitimitat amb la qual impulsar el procés de consulta cap a l'autodeterminació. Val a dir també que la majoria d'enquestes electorals anunciaven que la federació nacionalista vorejava la majoria absoluta, i fins i tot la del Centre d'Estudis d'Opinió, que depèn de la Generalitat, li donava aquesta majoria, tot i haver-hi un 40% d'indecisos.

A la llum de les dades de les eleccions, podem afirmar que el lideratge d'Artur Mas va fallar parcialment en el diagnòstic i va fallar, sobretot, en el resultat esperat. Diversos analistes han avaluat aquest fracàs. Per Lluís Bassets, el balanç sobre el lideratge d'Artur Mas era ben clar: "Una anàlisi errònia de la realitat social catalana, una estratègia desencertada i una campanya electoral mal plantejada". Josep Ramoneda insisteix en la mateixa idea: "Mas pretenia liderar i canalitzar el moviment social per la independència. Les urnes han demostrat que era una vana pretensió [...] La seva autoritat ha quedat seriosament tocada, perquè no hi ha error que demostri millor la debilitat d'un personatge d'elevar les expectatives sobre si mateix molt per sobre de les seves pròpies possibilitats. Quina autoritat té qui amb el seu desafiament va demostrar desconèixer on era?"

José Antonio Zarzalejos parla també del "fracàs del president en funcions de la Generalitat, que va convocar unes eleccions de manera innecessària -a conseqüència de motivacions diferents però totes mal calculades- i les va guanyar perdent de manera ostensible... Ruïnosa operació política i electoral".

Altres analistes qüestionen no tan sols la feblesa d'Artur Mas sinó fins i tot la seva continuïtat. Antoni Puigverd apuntava que "Catalunya acaba de dir que no té gaire confiança en Artur Mas, el qual surt d'aquesta prova amb l'espasa gairebé tocant-li el cor. Al caire del precipici". I encara més rotunda era la conclusió de Francesc de Carreras: "Mas es va deixar arrossegar per una manifestació i no va saber liderar un moviment... Avui Artur Mas és un líder caigut, definitivament, encara que calgui donar temps al temps perquè això es compleixi".

El meu parer és un altre. El lideratge de Mas s'ha afeblit, però no està mort políticament. I el resultat electoral és un bon banc de proves per als reptes que els catalans haurem d'afrontar pròximament. Desenvoluparé aquests punts en els dos pròxims articles.