Misc 15/01/2013

El lideratge d'Artur Mas (i 3): tenir por a guanyar

i
àngel Castiñeira
4 min
El lideratge d'Artur Mas (i 3): tenir por a guanyar

Com ja he explicat, el gran canvi històric iniciat durant els fets de setembre no responia inicialment a una jugada de CiU sinó que va ser impulsat pel fortíssim corrent del sobiranisme cívic. El president el va acollir, el va voler liderar i donar-li forma institucional. "Demà molts compatriotes us manifestareu a Barcelona. El meu cor serà amb vosaltres. El meu esperit i el meu compromís, també. [...] Encara que sigui en silenci, sapigueu que el vostre clam és el meu, que la vostra veu és la meva, que els vostres anhels són els meus". Malgrat la coherència del compromís presidencial, els comicis del 25-N van suposar un càstig a Mas, però no al procés, encara que també s'ha vist afectat. El poble simpatitza amb l'Assemblea, però no prou amb els líders polítics. I, per extensió, assisteix massivament a les manifestacions sobiranistes, però en el decisiu moment polític d'enfortir amb el seu vot les persones que haurien de pilotar el procés llavors s'arronsa.

Per què passa això?, es planteja el meu amic Antoni Matas, i ell mateix suggereix algunes hipòtesis. "Perquè un dels nostres no pot manar, ja que el poder de debò no ens pertoca (mentalitat d'esclau polític). Perquè no podem permetre que el meu igual sigui més que jo (mentalitat caïnita i envejosa). Perquè no ens hem cregut que cal una certa disciplina, lideratges i jerarquia per a dur a terme qualsevol projecte (mentalitat d'"entre tots ho farem tot", la qual cosa és mentida, ja que sempre hi ha algú que acaba fent la feina). Perquè al capdavall preferim renunciar al somni compartit abans que admetre el lideratge d'un igual (mentalitat del somni de la caseta i l'hortet, que deia el president Macià)". La interrogació de Matas i les seves respostes ens haurien de fer pensar.

El juny passat reflexionava jo al diari ARA al voltant d'una frase cèlebre del periodista Joaquim Maria Puyal dita amb motiu del premi al Català de l'Any 2011: "President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere". Joan Ramon Resina replicava llavors dient: "No és cert que el president tingui un poble al darrere: el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l'altura del poble". Puyal i Resina, malgrat la diferència d'enfocament, ens ajuden a comprendre una mica millor el nostre problema amb el lideratge. L'opinió general acostuma a posar el seu dit acusador sobre l'absència de líders, però no acostuma a avaluar amb el mateix rigor si hi ha seguidors disposats a assumir també la seva quota de responsabilitat. Puyal pressuposava que si el president feia un pas endavant i plantejava un projecte mobilitzador tindria el poble al darrere donant-li suport. Resina anava més enllà i deia que el poble ja anava per davant del seu líder, que el que havia de fer era espavilar. L'11-S l'Assemblea Nacional Catalana també va adreçar aquest missatge a Artur Mas: "President, escolteu la veu del poble... Nosaltres estarem al vostre costat si empreneu aquest camí". El president va emprendre el camí, però una part rellevant de la ciutadania no va estar al seu costat o no li va fer costat. Poc abans de les eleccions, jo mateix feia aquest pronòstic en relació amb la consecució de l'estat propi: "L'arc de possibilitats que ara mateix tindrem els catalans no serà gaire gran, potser d'un u per cent. Però si disposem dels líders apropiats, aquest u per cent pot ser decisiu". Ara rectifico. Necessitem disposar de líders apropiats però també de ciutadans compromesos.

L'oportunitat de la gran onada ha passat. Potser en vinguin d'altres, però el precedent viscut ens alerta de nou sobre "quina mena de gent som". Per això, insisteixo a dir que una bona actualització del títol del llibre de Gaziel avui fóra " Coaching per a catalans", o per què els catalans tenim por a guanyar. "Qui no lluita ja ha perdut", deia el president en el discurs de Cap d'Any. Però no és aquest el problema. Catalunya porta tres-cents anys lluitant, resistint, demostrant tenaçment la seva voluntat de ser. És un cas únic de continuïtat. El problema és que els catalans, fins ara, hem lluitat per a no perdre, però mai ens hem atrevit a lluitar per a guanyar. Millor encara, ens hem especialitzat en la funció de supervivents, de resilients, és a dir, en la funció de descobrir mecanismes per fer front a les adversitats. El drama històric que ens toca viure és que ara (després de la sentència del TC i de la voluntat declarada de Madrid d'anar a totes contra Catalunya) sabem que "qui no surti a guanyar ja ha perdut". Sobreposar-se a la derrota, sortir a no perdre, avui, representa en el millor dels casos allargar l'agonia de la nostra residualització (identitària, econòmica, financera, política, cívica, cultural i espiritual). Parlo de drama perquè aquesta mena de gent que som (políticament indecisos, porucs, mesells, somiatruites) s'ha especialitzat només a desenvolupar estratègies resistencials. Tenir sentit d'estat, atrevir-se a manejar el minotaure, sortir a guanyar, implica un estat d'ànim, una actitud vital col·lectiva i una força de voluntat i creativa totalment diferents, com han demostrat Pep Guardiola i Tito Vilanova al Barça i que han fet extensiva a l'equip i a la seva afició. Però, no ens enganyem, per atrevir-se a guanyar calen lideratges i dels bons, gent preparada i disposada a jugar-se-la i també una afició que els faci costat a les verdes i a les madures.

stats