Publicitat
Publicitat

Per què tenen èxit les nacions?

Sortim d’aquestes eleccions municipals, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, amb la sensació de no acabar d’entendre les seves claus profundes. Exagerant una mica, podríem dir que fa mesos i mesos que ens preguntem què passaria i que ara començarem un cicle, no menys llarg, en què ens preguntarem què ha passat. És el problema de viure un temps de transició i de tenir tants o més hermeneutes que actors. En qualsevol cas, ara que es comencen a analitzar els vots cal tornar a entendre les mobilitzacions de fons. ¿Era fam de sobirania o fam de regeneració el que ha mogut tanta gent? Crec que era simplement fam, la fam més bàsica i prosaica, la que es deriva de l’atur, de la falta d’ingressos, de l’amenaça del desnonament, de la perillosa consciència de la pèrdua d’oportunitats vitals. I també, segurament, eren les ganes de fer net, de recomençar, de fer reset dels partits instal·lats, les ganes d’instaurar una manera “nova” de fer política.

Mirant a l’horitzó, ¿això pot perjudicar les aspiracions de més sobirania de molts catalans?

Abans de respondre, hem de recordar que la riquesa de les nacions ve determinada sobretot pel procés històric de desenvolupament institucional (polític i econòmic) establert per les seves elits, que poden afavorir institucions extractives o inclusives. Les primeres estan estructurades perquè un grup reduït de persones pugui extreure els recursos de la majoria en benefici propi i utilitzar-los després per consolidar el seu poder polític.

Especialment en el cas d’Espanya, ha predominat una classe política i econòmica que ha desenvolupat en les últimes dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, situat per sobre de l’interès general i sovint exercit al marge de la llei. Vull presentar algunes dades que han planat sobre l’escenari electoral i que ajuden a entendre les dimensions d’aquest problema. En cito deu.

1. D’acord amb l’ Anuari dels valors 2014, la corrupció en el seu vessant polític i econòmic va protagonitzar durant l’any 2014 un total de 1.845 aparicions diàries de mitja plana o més en els vuit diaris consultats, una mica més del 21% de les notícies amb contingut axiològic analitzades. És el segon tema en importància, només per darrere de les notícies referides al procés sobiranista català.

2. Segons els baròmetres del CIS, la corrupció és ja la segona preocupació de la ciutadania, per darrere de l’atur. Podem deduir que, si la taxa d’atur no fos tan disparada, el problema de la corrupció podria perfectament ocupar la primera posició.

3. En l’índex de percepció de la corrupció política i pública que elabora Transparència Internacional, Espanya ocupava el lloc 20è l’any 2000, passa a ocupar el lloc 28è l’any 2008 -en vigílies de l’actual crisi econòmica- i es desploma fins al lloc 40è l’any 2013. L’any següent es consolida en aquesta mateixa zona.

4. L’abril del 2013, a Espanya hi havia 798 jutjats i tribunals que investigaven un total de 1.661 casos per delictes de corrupció, i prop de 500 imputats (una vintena ja empresonats, tot i que la majoria continuen ocupant càrrecs públics retribuïts).

5. L’anterior president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és a la presó per alçament de béns, concurs fraudulent, blanqueig de diners i integració en grup criminal, i el president de la Cepyme, Jesús Terciado, va haver de plegar per presumpta estafa i falsedat documental.

6. Des del 1996 el govern espanyol ha atorgat 10.350 indults, dels quals 409 eren per a presos condemnats per delictes de corrupció contra l’administració pública.

7. Des de l’inici d’aquesta legislatura un total de 84 alts càrrecs han rebut autorització del govern espanyol per marxar a l’empresa privada un cop cessaven com a responsables públics. D’aquests, el 51% han recalat en empreses de sectors relacionats amb el seu ministeri.

8. Amb les targetes opaques de Bankia es van gastar 15,5 milions d’euros malgrat les dificultats que passava l’entitat, amb una dada significativa: els consellers i executius de l’entitat beneficiaris van augmentar la seva despesa a mesura que s’acostava la seva sortida de l’entitat. I tot això consentit per un exministre d’Economia, exvicepresident del govern i ex director gerent de l’FMI.

9. La majoria de partits ni faciliten el nombre d’afiliats, ni cap memòria d’exercici, ni relacions de préstecs o condonació de deutes, ni publiquen les declaracions de béns dels seus càrrecs electes. La paradoxa és que algunes d’aquestes dades són obligatòries per a les empreses cotitzades en borsa. Esclar que el Tribunal de Comptes, l’òrgan que ho hauria de controlar, el nomenen els partits.

10. S’ha trigat 20 anys a jutjar els Núñez, i ja es compleixen 5 anys en el cas Millet i Montull.

La riquesa de les nacions avui depèn també de la seva riquesa ètica. No hi ha possibilitat d’institucions plenament inclusives sense l’impuls de profundes reformes en els sectors esmentats. Hi ha conjuntures crítiques que poden afavorir el canvi institucional a fons. En determinats punts d’inflexió històrics, les derives institucionals d’alguns països van patir un impacte transformador profund seguit de grans innovacions i d’un nou desenvolupament institucional afavoridor del model inclusiu.

La greu crisi econòmica actual que encara patim a casa nostra o la proposta d’un estat propi per a Catalunya defensada pel president de la Generalitat poden ser catalogats, de ben segur, com a conjuntures crítiques i, per tant, són factors que poden afavorir també canvis radicals i de millora en la trajectòria de les nostres institucions públiques. Les crisis, doncs, poden ser utilitzades per fer millor les coses i fer-les de manera diferent, per repensar de dalt a baix la funció de les nostres institucions i de la nostra administració pública, augmentant-ne la capacitat de gestió, la solidesa institucional i la generació de valor als ciutadans, en termes d’eficiència, productivitat, honestedat, transparència i rendició de comptes.

La irrupció dels partits regeneracionistes ens diu que “ Sí se puede”. Però potser s’oblida que el poder de la integritat i la voluntat, per ser efectiu, ha d’anar acompanyat també del poder del talent i la capacitat. Sabem que no hi haurà projecte de país sense projecte moral. Però no ens podem aturar només en aquest punt. Enfortiment nacional, justícia social, regeneració política i bona gestió pública són elements que cal incloure en el mateix projecte. Si volem aspirar a un model institucional lliure, inclusiu i generador de prosperitat per a tots haurem d’aprendre a combinar decisió (sobirana), elecció (democràtica) i selecció (meritocràtica i ètica). El quadrat màgic del nou lideratge a Catalunya inclou poder, representativitat, meritocràcia i integritat, és a dir, haurà de ser sobirà, democràtic, competent i virtuós.

PUBLICITAT
PUBLICITAT