Publicitat
Publicitat

La trampa de la resignació

Útimament he pogut assistir com a convidat a diversos fòrums públics formats per directius d'empreses i també per responsables de centres educatius, centres sanitaris i entitats del tercer sector. Sempre que puc accepto de grat aquestes invitacions i hi prenc notes, sobretot dels diàlegs i les aportacions dels assistents. En el meu cas, és una ocasió excepcional per aprendre dels altres i per prendre el pols del seu estat d'ànim i del moment que viuen les seves organitzacions.

Els temes comuns sobre els quals reflexionen actualment aquestes entitats són la qualitat i competència del seu lideratge, la necessitat de renovar el seu compromís institucional i, en alguns casos, la previsió d'un relleu generacional que no acostuma a ser fàcil.

En el diàleg amb els diversos participants s'ha anat repetint una mateixa qüestió que m'ha inquietat sense saber inicialment per què, fins que m'he adonat que la raó era doble: primer, perquè és transversal i generalitzada a la majoria de públics i, segon, perquè serveix de coartada per justificar una inacció resignada o, si ho prefereixen, una resignació que deriva en inactivitat.

La qüestió és aquesta: ¿com volen que ens comprometem i assumim tasques de lideratge si amb prou feines podem arribar a final de mes i la crisi redueix de manera considerable les nostres oportunitats vitals? La pregunta, sense saber ben bé per què, m'ha anat ressonant dia rere dia fins que finalment m'ha activat un circuit neuronal que tenia adormit des del 2008. En efecte, durant una bona colla d'anys corresponents a l'època boja de la construcció, la borsa i les finances, molts dels joves que formava en lideratge acabaven formulant-me aquesta altra qüestió: ¿com volen que ens comprometem i assumim tasques de lideratge si ho tenim tot dat i beneït: autonomia, llibertats, democràcia, estat del benestar, pertinença a la Unió Europea, prosperitat...? Rebel·lar-nos, contra què? Quina trinxera, quina bandera hem de defensar? Protagonistes, de què? Responsabilitzar-nos, de què?

No puc assegurar que totes dues preguntes, la d'abans del 2008 i la d'ara, les hagin formulat les mateixes persones, però en tots dos casos l'absència de compromís i la impossibilitat del lideratge es justifiquen per factors o raons de context, externs a la persona. Si el context és favorable, per què comprometre's? I si el context és molt dolent, com ens hem de comprometre amb el xàfec que ens cau?

No crec que siguin excuses de mal pagador, esclar, perquè la gent necessita un incentiu extern positiu, desafiador i potent que la mobilitzi, i sovint aquest incentiu, amb el soroll de fons i la infoxicació , no el sabem trobar o ningú no ens el sap transmetre. El compromís i el lideratge funcionen moltes vegades per encomanament, per un efecte crida, quan al nostre voltant hi ha gent amb energia tractora, una fortalesa que empeny i aglutina la gent en un objectiu comú. Sovint enyorem, busquem i esperem endollar-nos a aquesta font d'energia que ens enrampa i ens arrossega.

Però aquesta mena d'inacció resignada crec que de vegades també respon a una mancança interna nostra, personal, derivada de l'absència d'autocentrament (o consciència plena) i de no treballar prou els propòsits de la nostra acció professional, comunitària i social. L'efecte crida és extern i no sempre pot suplir la generació d'una mena de foc interior que ens connecti amb la nostra vocació i les nostres competències directives, educatives, sanitàries o socials. No són temps de resignació sinó temps de transformació. I, com deia el clàssic, no hi ha error més gran que el de qui no va fer res perquè creia que només podia fer una mica.