15/01/2016

Escòcia, Gal·les... Catalunya

3 min

Els partits nacionalistes gal·lès i escocès han fet públic recentment el seu posicionament davant el referèndum britànic sobre la UE. En síntesi, tots dos defensen continuar a la UE però fora de l’euro, alhora que exigeixen que es tinguin en compte els resultats nacionals i no només l’agregat britànic; és a dir, que el Regne Unit no hauria de sortir-ne només perquè una majoria d’anglesos ho volgués, sinó que també caldria una majoria a Gal·les i Escòcia. I, pel que fa a les reivindicacions que el Regne Unit ha plantejat a la UE per seguir formant-ne part, hi donen força suport: tampoc no volen gaire més integració, ni posar en qüestió la “rebaixa” britànica al pressupost europeu, ni veure’s afectats per decisions d’una eurozona on potser mai no seran.

Com que els tractats de la UE preveuen l’entrada a l’euro de tots els seus membres, encara que sigui després d’un període d’accés que pot suposar anys, l’eurozona no té una arquitectura institucional pròpia. Una anomalia comprensible pel seu suposat caràcter temporal i insostenible si la identitat UE/eurozona no és ni un futurible. Per tant, si s’accepten les reivindicacions britàniques, serà necessari dotar l’eurozona d’un Parlament, un govern i un pressupost propi. Un moment adequat per afegir-hi un Tresor com a contrapart del BCE i completar així la unió monetària amb l’econòmica i fiscal. Tot plegat suposaria, de fet, dues unions europees: una d’àmplia i institucionalment lleugera, de caràcter intergovernamental, i, dins seu, una eurozona més reduïda i institucionalment forta, de caràcter progressivament federal.

França s’inclina per aquesta solució i proposa un Parlament per a l’eurozona format per una representació dels Parlaments nacionals. Per boca de Schäuble, Alemanya parla de fer fora de l’euro els alumnes dolents per no haver de reforçar l’eurozona -cosa que es temen que els acabaria sortint molt cara- i congelar, per tant, la integració europea al nivell actual, tot deixant la UE si fa no fa com la vol el Regne Unit. Una opció que confirmaria l’euro com una camisa de força que només uns pocs països porten còmodament.

Que amb aquest debat sobre la taula tinguem eleccions a Espanya i els candidats ni n’opinin és francament preocupant; una mostra de l’acceptada irrellevància en l’escena europea i mundial. I que a Catalunya vulguem ser un nou estat i limitem el debat a si la UE ens hi voldrà o no, quan el debat de debò és quina UE cal i volem i/o en quina voldríem ser, no deixa de ser una mostra de similar autisme.

També és cert que la pública despreocupació pel futur de la UE pot ser llegida com la cada dia menor temença a no ser-hi. Al capdavall, també dins la UE els països competeixen entre ells i no està dit que no sigui fora, o més aviat al seu marge, on es pugui competir millor. És a dir, que si no hi ha una veritable unió per afrontar el que cap país no pot fer per si sol, per què cal quedar-se allà on els més grans marquen el pas? Semblaria que aquesta pregunta ja no se la fa només la CUP sinó una part creixent de la ciutadania, obligadament euroescèptica a còpia de patir una UE austericida i incapaç de resoldre els reptes globals que la justifiquen.

stats