13/02/2016

Ikea i les patents de corsari

3 min
Ikea i les patents de corsari

Conjuntament amb els principals diaris de tot Europa, l’ARA publicava, divendres a l’edició web i ahir a l’edició paper, els resultats d’una investigació duta a terme pel grup d’Els Verds/ALE al Parlament Europeu al si de la comissió especial TAXE, de la qual són membres Ernest Maragall i Ernest Urtasun. L’informe afegeix el nom d’una altra gran multinacional, Ikea, a la malauradament llarga llista de corporacions que eludeixen, parcialment o totalment, el pagament d’impostos. I sobretot revela com poden fer-ho gràcies a la complicitat d’uns estats membres de la UE que competeixen entre ells per atraure empreses oferint-los privilegis fiscals. A Luxemburg d’amagat i amb acords a mida ( tax rulings ); a Holanda amb l’excusa de promoure la innovació i oferint no gravar la generació de royalties ; a Bèlgica per promoure l’europeïtzació i oferint no gravar els serveis de coordinació intraempresa; a Irlanda a la llum del dia, amb un impost sobre beneficis que divideix per quatre l’estàndard continental...

Ikea eludeix 1.000 milions en impostos a la UE en sis anys No es tracta pas de forats legals que empreses i assessors fiscals identifiquen i aprofiten. Són ofertes que els estats fan arribar a les empreses de manera més o menys oficial i aquestes, mirant d’acontentar-los a tots, hi responen mitjançant la creació de subsidiàries aquí i allí. Es tracta d’una qüestió en tot similar a les patents de cors que segles enrere els mateixos regnes atorgaven als pirates per combatre els seus enemics, fent els ulls grossos o acceptant obertament que el botí fos per a ells. Aquesta és de fet la idea: atraure una empresa oferint-li pagar menys impostos dels que pagaria en un altre país i, per tant, buidant les arques públiques d’aquest altre. En definitiva, un estat empobreix el veí i l’empresa s’estalvia un bon grapat de diners. Per què no hauria de fer-ho, si és legal? I per què no haurien de competir els estats? Algú dirà que per imperatiu kantià, és a dir: per no fer una cosa que, si tothom la fes, ens enfonsaria a tots. I aquesta és precisament la qüestió: que aquesta pràctica ens està enfonsant a tots.

Moscovici, comissari d’Economia, estimava l’efecte agregat en 70.000 milions d’euros anuals perduts per a l’erari públic dels països de la UE. Però aquesta xifra es queda curta; només recull la caiguda de la contribució impositiva de les grans corporacions des de la creació de l’euro, però en aquest període els seus beneficis han augmentat i haurien d’haver pagat encara més, i també abans de l’euro existia aquesta pirateria consentida. Una xifra més ajustada augmentaria, doncs, l’anterior fins als 150.000 milions d’euros/any, que és tant com el pressupost anual de la UE i la meitat del rescat grec. Però els grecs han de pagar penitència i les corporacions són rebudes amb catifes vermelles arreu.

Aparentment es tracta d’un nefast joc de suma zero més: allò que uns guanyen, uns altres ho perden. Guanyen les multinacionals i els estats més espavilats a l’hora d’atraure-les, i perden uns altres estats i la ciutadania tota. Però la realitat és encara pitjor. Aquesta descomunal fuita de cabals públics no ha servit pas per incrementar la inversió privada, que ha minvat en més de mig bilió d’euros des de l’inici de la crisi, sinó que ha fet augmentar els dèficits públics arreu i ha portat deflació i recessió al continent. De tal manera que, al final, tothom hi ha sortit perdent, inclosos els estats espavilats i les mateixes multinacionals, que pateixen la manca de demanda dels seus productes.

L’actual pànic borsari no és aliè en aquest fenomen. La desigualtat no és només un problema moral. Qui atresora fortuna la detreu de l’economia o bé l’ha de prestar. ¿Però com podrà recuperar mai els préstecs si va empobrint els prestataris? No són organitzacions com la CUP les antisistema, el més antisistema que hi ha és la corrupció i l’evasió fiscal. La gran paradoxa és que això ho fomentin els estats, que són el sistema, donant patents de corsari.

Fa quinze dies la Comissió va presentar als estats membres de la UE una proposta per acabar amb l’elusió fiscal que ells mateixos promouen. Ara cal esperar que els estats facin unànimement seva la proposta. Si no ho fan, acabaran amb la UE. Perquè una UE feta d’estats en franca competència deslleial no té cap futur, com evidencia el seu trist paper davant la crisi grega i la dels refugiats, quan la seva justificació rau precisament a fer front a aquesta mena de crisis i a defensar els ciutadans dels possibles abusos de les corporacions globals, entre d’altres el que suposa l’evasió fiscal. Benvinguda, doncs, la denúncia d’Ikea feta per Els Verds i publicada en aquest diari, atès que facilita que els ciutadans sapiguem a qui comprem i a qui votem.

stats