Publicitat
Publicitat

Varufakis, Schäuble i els superàvits

Vaig contactar amb Iannis Varufakis ara fa tres anys, arran de la publicació d’ El minotauro global, un assaig en què l’autor explica la història d’Occident des del 1945 fins a la caiguda del Mur de Berlín mitjançant la gestió que els EUA havien fet del seu superàvit exterior; és a dir, començant amb el pla Marshall per aixecar Europa, assegurar-la dins la seva òrbita i guanyar els seus mercats, i l’equivalent pla amb el Japó. Alhora, Varufakis defensa al llibre que ara Alemanya ha de fer una cosa similar a Europa: invertir els seus superàvits a fi de bé del conjunt i d’ella mateixa. Un darrer argument que, tot i que molt convincent, jo no compartia -¿és inevitable un poder hegemònic?-. L’hi vaig discutir per correu electrònic i Varufakis va tenir l’amabilitat de respondre’m, cosa que va encetar un ric debat epistolar.

Aquesta setmana passada vam poder continuar-lo a Barcelona en un dinar conversa amb un petit gran grup de gent (de MES, de la CUP, de pròxims a ERC, del Partit X, a més d’ecologistes, intel·lectuals, arquitectes i periodistes com Antoni Bassas, que dimarts va publicar a l’ARA una crònica de la trobada). El primer tema de discussió va ser, de nou, el reciclatge de superàvits i la comparació amb les tesis de Keynes, que defensava evitar-los via ajust de tipus de canvi o bé penalitzant-los amb un fons monetari internacional radicalment diferent del que els EUA van acabar imposant. No per res eren llavors els campions del superàvit i van preferir utilitzar-lo per fer-se hegemònics, tal com el mateix Varufakis relata, avui sorprès més que indignat per haver comprovat en primera persona que Alemanya no vulgui fer una cosa semblant.

Aquest ha sigut, de fet, el nucli de la topada grega amb Alemanya i, per extensió, amb tot l’Eurogrup. Grècia no demanava solidaritat i encara menys una falsa austeritat en forma d’extensió de préstecs; denunciava que carregar la solució de la crisi sobre els països deficitaris, a còpia d’austeritat, estava enfonsant tot Europa, i per això demanava un canvi radical en benefici de tots: utilitzar el superàvit colossal d’Europa -més de la meitat alemany- per impulsar un New Deal. En paraules de l’economista grec: “En comptes de munyir fins a l’última gota una vaca ja depauperada, alimentar-la millor perquè doni molta més llet i durant molt més de temps”. Per què s’hi negava Schäuble, que no és pas un neci, i arribava a preferir la sortida de Grècia de l’euro, com defensen algunes esquerres també a casa nostra?

Em temo, i d’aquí la meva primera controvèrsia amb Varufakis de fa anys, que els alemanys no volen un reciclatge de superàvits que suposi subsidiar tercers països, i sempre els mateixos, de manera permanent. És una cosa que els catalans coneixem molt bé i que sabem que congela en comptes de resoldre els desequilibris. Cal impulsar un New Deal, això és evident i urgent, però segurament no hi serà sense un pla per reduir les disparitats; és a dir, amb un pla perquè Grècia i les regions amb més baixa productivitat l’augmentin de valent, en la línia de Keynes i amb l’objectiu final d’acabar amb dèficits i superàvits. Una mena de síntesi entre Schäuble i Varufakis, meitat New Deal i meitat reformes; amb unes reformes que no han de ser sinònim de retallades, com ho són les anomenades estructurals, sinó d’inversions productives i tecnològiques molt precises.

L’alternativa a no fer-ho ja la veiem: una Europa anèmica on l’atur i la pobresa es disparen. O pitjor encara, una Europa que es desintegra, com ens advertia Varufakis durant el dinar, i que no només és incapaç de resoldre els problemes globals que avui afrontem i la justifiquen —refugiats, canvi climàtic, oligopolització econòmica creixent—, sinó que a més s’arrisca a repetir els enfrontaments entre països que van dessagnar-la el segle passat amb dues guerres mundials. Keynes, que les va viure, no va poder evitar que les condicions draconianes que es van imposar al perdedor de la Primera nodrissin la Segona, però les seves idees van inspirar l’estat del benestar. Potser també Varufakis, que no ha pogut evitar l’austeritat, inspirarà la futura i esperem que propera renaixença europea. D’entrada, amb la plena democratització de la UE que ell reclama, atorgant al Parlament capacitat legislativa i de control real sobre la Comissió i el Banc Central Europeu. Una democratització que posi els ciutadans al capdavant i l’economia al seu servei.