11/09/2015

El més greu no és el deute, sinó el forat que amaga

4 min

Mentre ni somiàvem en la independència, ens preocupàvem pel dèficit fiscal i com reduir-lo, i vam arribar a assolir sobre aquesta qüestió una expertesa teòrica notable i uns resultats més aviat minsos. Per contra, així que la vam veure possible vam començar a preocupar-nos pel repartiment d’actius i passius i, amb una expertesa molt més baixa, hem anat passant d’un extrem a un altre: des de defensar que no hi ha d’haver contrapartida per uns actius que hem pagat sobradament via dèficit fiscal, fins a concedir que caldria assumir un percentatge de deute equivalent al nostre PIB. Dos extrems que es pretenen igualment fidels al Conveni de Viena -l’únic referent jurídic disponible, tot i no estar ratificat per Espanya-, que sosté que els actius ubicats al nou estat passen a ser seus -d’aquí la seva reivindicació sense contrapartida-, com també sosté que amb la secessió no hi ha d’haver perdedors ni guanyadors. Per tant, quedarien sense contrapartida en un estat sense deute, però no en un d’endeutat, com és el cas -i d’aquí la proposta d’assumir el deute en proporció al nostre PIB-. Però si un extrem suposaria pèrdues per a Espanya, l’altre en suposaria per a Catalunya.

Si més no, això es deriva de l’estudi que vam fer recentment per a la Fundació Irla, juntament amb en Marcel Coderch i la Gemma Pons, i on vam prendre com a punt de partida la metodologia que van proposar per al Quebec els economistes Bélanger i Campeau. Bàsicament es tracta d’emprar el balanç patrimonial de l’estat i atribuir al territori que s’independitza un percentatge de passius equivalent al dels actius. És a dir: si els actius de l’estat espanyol al Principat són el 10% del total, com és el cas, el nou estat català haurà d’assumir un percentatge similar de passius en contrapartida. Així doncs, a mig camí de res i d’aplicar el PIB. Una solució d’aparença salomònica que a uns semblarà massa i a uns altres massa poc.

Per als que considerin que seria massa, atès que ja hem pagat amb escreix via dèficit fiscal, un parell d’arguments: el primer, fer present que assumir un deute per un actiu equivalent no és un problema, atès que sempre es pot vendre, fer-ne concessió o hipotecar-lo per fer front al deute; el segon, recordar que a la negociació també hi seran presents els creditors forans, atès el colossal endeutament exterior espanyol, i aquests no ratificaran un acord que suposi cap reducció de garanties dels seus crèdits. Aquests negociadors forans acabaran sent l’àrbitre de l’operació, tant en termes polítics com econòmics, i segurament acceptaran els greuges passats com a justificació de la nostra independència, però difícilment que això es faci a costa seva. Un element que reforçarà el criteri de Viena en relació a l’equilibri del pacte.

Per als que considerin que el percentatge anterior seria massa poc, atès que si és inferior al del PIB que aporta Catalunya augmentaria la relació deute/PIB espanyol, un altre parell d’arguments: el primer, recordar que el fet que l’estoc d’actius de l’Estat a Catalunya sigui molt inferior al percentatge del PIB català -la meitat, segons els càlculs disponibles- no ha sigut cap caprici català, sinó decisió espanyola, i una justificació no menor de la independència; el segon, reiterar que un deute suportat per actius equivalents no és gaire problemàtic, i com que a Espanya romandrà el 90% dels actius, podrà fer front a un percentatge de deute igual, independentment de la ràtio deute/PIB de les parts.

Cert que amb això no queda totalment resolt el problema, i que uns i altres encara poden trobar arguments. Perquè el veritable problema el constitueix el fet que el balanç espanyol no quadra sinó que té un forat enorme, és a dir, un deute que depassa els actius, per import -avui- de prop de 300.000 milions d’euros. Per entendre’ns, aquest seria l’import del deute que encara quedaria en cas de vendre la totalitat dels actius. Per tant, assumir un percentatge de passius igual al dels actius implica emportar-se també un percentatge similar del forat, és a dir, de deute sense actius amb els quals fer-hi front. I davant d’això hi haurà qui dirà que de forat ni parlar-ne, que com a molt cal assumir un import de deute -no un percentatge- igual al dels actius; i qui argüirà que el forat es deriva d’un excés de despeses corrents que cal repartir per càpita, a fi que, un cop feta la separació, espanyols i catalans estiguin com abans de fer-la. Les diferències, en tot cas, ja apareixerien després segons el bon govern d’uns i altres.

Uns arguments i els altres situen la forquilla de deute a assumir pel nou estat català entre els 58.000 milions d’euros -que és l’import aproximat dels actius espanyols a Catalunya- i els 100.000 milions d’euros -resultant d’afegir-hi el forat segons el percentatge de població-. Aquest últim import, que garantiria sobradament el principi d’equitat, és encara molt inferior a l’import que implicaria fer el càlcul segons el percentatge de PIB -que també suposaria assumir el 50% del forat espanyol- i, encara que situaria la ràtio deute/PIB català per sobre del topall de la UE (que és del 60%), és inferior al valor actual del dividend fiscal de la independència, entès com la diferència entre el dèficit fiscal que no tindrem i els costos de bastir un nou estat.

Un estat que en realitat ja tenim a mig fer, i que comporta uns costos que el dèficit fiscal impedeix cobrir i que expliquen el deute actual de la Generalitat.

stats