01/11/2016

Intimitats en cursa

2 min
Anna Comet guanya l'Eurafrica Trail

La llum és cada cop més tènue. Els arbres m’acompanyen al ritme del joc que he establert amb les pedres. Avanço animada. Fa hores que corro, des de l’albada, i ja es comença a fer de nit. Em resisteixo a treure el frontal de la motxilla, em ve de gust aquesta intimitat que tinc amb el bosc. Fa uns minuts sentia un plaf-plaf que he anat perdent amb els metres. Estic absolutament sola: els arbres, els animalons... i jo. La foscor fa que em centri en sons, olors, pensaments que en altres moments del dia ignoro. M’agrada. Finalment em col·loco el frontal sota la gorra que m’ha protegit del sol durant el dia. Ja només segueixo un focus arrodonit que es brinda davant meu i saltironeja al compàs de les meves passes. Els corriols encantats per la màgia de la solitud s’entrecreuen amb pistes més amples que encara deixen passar els darrers raigs del vespre. Al quilòmetre 90, els primers 40 corredors hem quedat absolutament dispersos i, tot i que començo a anar esgotada, aquesta privadesa m’enamora i m’atrapa.

Tinc la sensació de sentir una remor llunyana. Primer és com si me la imaginés. Sovint, el cansament fa que conjecturem coses. Quan et passa per primer cop, t’espantes... després hi vas agafant el gust i aprens a controlar-ho. Però no són fantasies, l’estat de vigília d’avui és sorprenent. Surto d’un revolt estret i trobo els companys que secretament esperava. L’any passat eren al mateix punt per acompanyar-me uns metres fins a l’avituallament. “El proper cop que ens veiem seràs a meta”, em diuen. Són incondicionals! L’avituallament és una festa. Passo el control de material i m’assec d’esquena. Em donen ordres: “Menja això, beu allò...”, saben què necessito i que ja vaig massa cansada per pensar amb claredat. Tot va molt ràpid, em canvien les ampolles de la motxilla i m’omplen les butxaques amb alguna reserva més. Sento moltes veus, però n’entenc poques. L’excitació al meu voltant és màxima. Després de 12 hores, la cursa està emocionant, en els 14 quilòmetres finals es decidirà el podi de l’última prova de les World Series 2016. Noto les mirades clavades en mi, intento calmar-me, però no és fàcil. Palpo l’escalf de les persones que són allà, algunes per mi, d’altres no, però és la cursa de casa i m’estic barallant amb la nord-americana que va segona i la russa que em persegueix de prop. Sento que em donen suport. Tot i que em quedaria allà, m’aixeco i amb mi s’alcen les veus del meu voltant, que han embogit amb crits d’ànim; m’amaro de l’entusiasme que es respira i segueixo corrent.

stats