Publicitat
Publicitat

Alemanya i el dit de Varufakis

Hem viscut un dels esdeveniments més divertits i curiosos de la història de la televisió alemanya. El 15 de març Günther Jauch, presentador d’un dels principals programes de debat polític, va entrevistar el ministre grec de Finances, Iannis Varufakis. Durant la conversa va ensenyar a Varufakis un vídeo en què se’l veia parlant en una conferència del 2013 i adreçant a Alemanya un gest obscè amb el dit del mig.

Jauch volia així posar de manifest el to inadequat que, segons ell, havia adquirit el debat sobre la crisi del deute, sobretot a la banda grega. “Alemanya és qui més paga però és a qui més critiquen. Com pot ser això?”, va preguntar al ministre grec.

Varufakis, però, no li va contestar, sinó que va afirmar que el vídeo estava manipulat, una acusació que Jauch va mirar de desmentir l’endemà, presentant proves facilitades per diversos experts, segons els quals no hi havia rastres de manipulació.

El vídeo va aixecar un gran rebombori a Alemanya. Aleshores, el 18 de març, Jan Böhmermann, un jove còmic que condueix un programa nocturn, va presentar el seu vídeo, que aparentment demostrava que ell mateix havia manipulat l’escena en qüestió.

Durant mig dia, Alemanya va flotar en l’espai perduda en un buit ambigu, amb les simpaties dividides, fins que, finalment, el productor de l’espectacle de Böhmermann va admetre que la seva confessió era una broma, i que el gest de Varufakis era real (tret de context, però). Recuperada així la realitat, Alemanya es va eixugar la suor del front i va tornar a la televisió habitual, amb els seus programes de cuina i serials sobre hospitals.

De tota manera, val la pena entretenir-se una mica a comentar aquest episodi, anomenat Fingergate i Varoufake (de fake, falsificació). La voluntat de Jauch de deshonrar públicament Varufakis i l’enginyosa sàtira de Böhmermann són molt eloqüents sobre les relacions entre Grècia i Alemanya; i també sobre la manera com la crisi del deute grec està canviant l’opinió que els alemanys tenim de nosaltres mateixos.

Des que el brillant Varufakis va assumir el càrrec, els mitjans de comunicació alemanys han estat sempre pendents de tots els seus moviments. El veuen com un bala perduda, un elefant a la cristalleria de l’eurozona, més que no pas el seu cap, el primer ministre grec, Alexis Tsipras. En el seu programa, Jauch va qualificar Varufakis de “no convencional”, l’eufemisme de la televisió alemanya per a sonat, i això és precisament el que provoca l’admiració de molts i també el menyspreu. Té el que no té cap dels nostres representants polítics (si més no, no ho tenen tot alhora): una moto, un apartament de luxe, una dona atractiva, eloqüència, i fins i tot ha sigut professor universitari! Varufakis és el rebel glamurós que desafia la política d’austeritat de l’establishment.

Tot això crida molt l’atenció si el comparem amb el seu homòleg alemany, Wolfgang Schäuble. Tecnòcrata i conservador d’edat avançada, Schäuble controla amb mà de ferro els pressupostos d’Alemanya i Europa; és un home de família de Baden-Württemberg, un estat conegut a la resta d’Alemanya sobretot per la cantarella del seu dialecte i per la seva famosa netedat. Alemany fins al moll de l’os.

Tot plegat són tòpics, esclar, però són uns tòpics que a tots dos els agrada cultivar. Són el contrapunt perfecte per a la nova confiança d’Alemanya en ella mateixa, la que ha emergit durant la crisi europea del deute. Els seus principals pilars són els Diners, amb D majúscula, i la Fiabilitat, amb F majúscula.

En el relat alemany de la crisi, Grècia és l’antimodel que fa que l’heroi (nosaltres, els alemanys) brilli més encara. Com que, de vegades, secretament ens agradaria ser el rebel tenebrós, menys convencional, més Varufakis, encara ens fa més ràbia haver de ser sempre els que aixafem la guitarra. Però normalment a Alemanya li agrada fer el paper de perdonavides d’Europa. És agradable i senzill: els diners són nostres, les normes també.

Però aquesta nova seguretat d’Alemanya amenaça de convertir-se en xovinisme. Quan Varufakis va mentir sobre la manipulació del vídeo, el diari sensacionalista Bild va estar a punt d’esclatar d’indignació patriòtica, com molta gent probablement: mentir a Jauch, que també presenta la versió alemanya de Qui vol ser milionari?, és gairebé un delicte greu. I, a més, qui vol aquests grecs ganduls i mentiders a la nostra Unió Europea?

Vista la història alemanya, la resposta de Grècia era previsible. En el joc moralista d’acusacions d’aquestes últimes setmanes, Grècia s’ha afanyat a reclamar un cop més reparacions de guerra, i ha refrescat així la memòria del món sencer sobre l’etern deute històric d’Alemanya des de la Segona Guerra Mundial.

En efecte, no deixa de ser una ironia de la història que la Unió Europea, que en part es va dissenyar per impedir el retorn del nacionalisme alemany, sigui ara qui faciliti aquesta nova onada de sentiments de superioritat germànica. I això vol dir que en sortirà ben poca cosa de les reclamacions històriques de Grècia. En el context de la Unió Europea, i amb l’objectiu de salvar un projecte guardonat amb el premi Nobel de la pau, el xovinisme d’Alemanya s’interpreta com l’inevitable rigor d’un bon pare.

No cal dir que hi ha una mica de veritat en la preocupació dels alemanys per Grècia. Quan la cancellera alemanya, Angela Merkel, i Tsipras es van reunir la setmana passada, Merkel va adoptar un to conciliador. El seu desig de salvar la Unió Europea és sincer, igual que el de molts alemanys de tot l’espectre polític.

Alemanya oscil·la entre Merkel i Jauch: entre acollir els grecs amb els braços oberts com la millor Europa o dir-los: mentre visqueu en aquesta casa, haureu de menjar el que us posin a taula. Segons les enquestes, més o menys la meitat d’alemanys volen que els grecs es quedin a la Unió, i l’altra meitat vol que se’n vagin.

Amb la seva broma, Böhmermann va fer visibles totes dues cares alhora. Va ser un moment extraordinari.