Publicitat
Publicitat

The New York Times

Alemanya pot liderar Europa sola?

Tant si la decisió del Regne Unit de deixar la Unió Europea acaba sent un desastre com si només és un petit sotrac en el camí d’Europa cap a la unificació, hi ha una conseqüència que ha quedat clara de manera rotunda i inquietant: la consolidació del paper d’Alemanya com a líder del continent, un paper en el qual ni Alemanya ni cap altre país se senten còmodes.

Amb la marxa del Regne Unit, Alemanya perd un soci important dins de la Unió Europea i també en termes de política exterior fora de la Unió.

El Regne Unit no ha sigut un soci fàcil durant els últims anys. Malgrat tot, tenint en compte les pressions patriòtiques que han sorgit pràcticament en tots els països d’Europa, Cameron era un soci bastant bo que va defensar fermament les polítiques d’austeritat impulsades per Berlín durant la crisi financera i la crisi grega que va venir a continuació.

També va defensar l’acord sobre els refugiats que Merkel va establir amb Turquia. I quan els màxims mandataris d’Alemanya, França, Itàlia van reclamar al president de Rússia, Vladímir Putin, que aturés el suport al president Baixar al-Assad de Síria, Cameron s’hi va afegir sense titubejos.

I Cameron aportava alguna cosa més que el seu suport personal a la taula. El Regne Unit té el pressupost militar més gran d’Europa i un cos diplomàtic de primer ordre mundial, per no parlar d’una economia que, si bé no funciona a la perfecció en tots els sectors, anava com una seda comparada amb la de la majoria dels països europeus.

La marxa del Regne Unit és un cop especialment dur per a Alemanya perquè els altres socis són dèbils o se n’estan distanciant. La relació entre Alemanya i Polònia, que abans era forta, s’ha erosionat des que el partit nacionalista Llei i Justícia va pujar al poder a Polònia el 2015. Àustria va estar a punt d’elegir un polític d’extrema dreta com a president: Norbert Hofer.

I França... Bé, es tracta d’una qüestió complicada.

A primer cop d’ull, l’eix franco-alemany, que ha sigut el pal de paller de la Unió Europea durant dècades, sembla tan fort com sempre. Poques hores després que s’anunciés la victòria de la campanya favorable al Brexit, el diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung va citar una bona part d’un document escrit conjuntament per Jean-Marc Ayrault, ministre d’Exteriors francès, i el seu homòleg alemany, Frank-Walter Steinmeier, sobre el futur d’Europa. “Ara Europa necessita direcció”, deia. “Alemanya i França tenen la responsabilitat de proporcionar-l’hi”.

Però França també és un soci difícil. El president François Hollande no té la confiança dels seus ciutadans (només el 13%, segons les enquestes del juny) ni del Partit Socialista. Rep una enorme pressió per part del partit d’extrema dreta Front Nacional, que espera obtenir una tercera part dels vots en les eleccions presidencials de l’any que ve, i per part dels potents sindicats francesos, que s’oposen a les modestes reformes laborals d’Hollande, que anirien en la línia anglogermànica. Tot plegat -i una economia perpètuament feble- l’incapacita per aportar un lideratge fort dins d’Europa, i encara més a fora.

És veritat és que el Brexit no implica trencar la cooperació entre britànics i alemanys. Però el Regne Unit ha entrat en un llarg període d’introspecció política, ja que ha d’afrontar la implosió dels seus principals partits, una extrema dreta enfortida i la possibilitat de la independència escocesa. És previsible que en el futur Alemanya es quedi sola: un paper que no només no ha buscat, sinó que de vegades s’ha resistit de manera activa a assumir. Així ho va confirmar Steinmeier, el ministre d’Exteriors alemany, dues setmanes abans del referèndum britànic, quan deia en un article que “conservar aquesta unió i compartir la responsabilitat del lideratge són les prioritats principals d’Alemanya”.

El problema és que, d’entrada, una de les raons essencials per formar la Unió Europea va ser contenir el poder alemany dispersant els papers de lideratge entre els diversos membres. Però ¿què passa quan el futur de la Unió depèn, per dir-ho així, d’una nova afirmació de poder alemany?

La reacció immediata d’Alemanya davant del referèndum del Brexit ha sigut reclamar un nou acord per compartir la responsabilitat amb el que queda de l’antic grup. El dissabte posterior a la votació, els ministres d’Exteriors dels membres fundadors de la UE -Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos- es van reunir a la Vil·la Borsig, a Brandenburg, lloc de retir del govern alemany. Dilluns Merkel va convocar a una reunió a Berlín el president del Consell Europeu, Donald Tusk, el primer ministre italià, Matteo Renzi, i el de França, François Hollande.

El fet significatiu que pogués convocar els seus col·legues al seu territori per parlar de com poden compartir una part de la responsabilitat que el Regne Unit acaba de treure’s de sobre no va passar desapercebut a ningú. Jaroslaw Kaczynski, el líder del partit Llei i Justícia polonès, va titllar de “poc meditada” la idea de reunir només la vella guàrdia de la Unió. I el primer ministre de Luxemburg, Xavier Bettel, va lamentar, en la cimera de la Unió Europea de la setmana passada, que es formessin “capelletes” dins de la Unió.

Aquest és el dilema: Alemanya no se’n pot sortir sola i tampoc vol. Però, sense un soci fort per compartir el lideratge, està davant la desagradable disjuntiva de deixar que el poder recaigui en un ampli ventall de socis poc fiables o crear un nou cercle interior. Ningú vol que Llei i Justícia s’assegui a la taula. Però negar-li la cadira no farà res més que enfortir el narcisisme nacionalista en països que ja tenen problemes amb l’euroescepticisme, cosa que esquerdarà encara més el continent.

Això vol dir que, al cap i a la fi, Alemanya haurà d’agafar les regnes. És una feina delicada. Però ja que Alemanya és al centre de l’escenari, val més que actuï.