Publicitat
Publicitat

Pegida no és Alemanya

Com a alemanya, aquestes paraules no són fàcils de dir, sobretot per a una urbanita escèptica i d’esquerres com jo. I sobretot aquests dies, en ple 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Però sí, jo m’estimo el meu país.

Ho dic públicament perquè sento la necessitat de defensar Alemanya de totes aquestes persones que surten als carrers de Dresden i també es consideren “patriotes” (“Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident”, per ser més exactes). Aquest col·lectiu, encara poc definit, reuneix milers de persones cada dilluns. Des dels atacs terroristes de París, el moviment ha crescut: la policia va comptabilitzar unes 25.000 persones el dilluns 12 de gener, la primera manifestació després dels atacs, 7.500 més que la setmana anterior. (La manifestació següent, convocada per al 19 de gener, es va haver de suspendre per motius de seguretat.)

Conegut per l’acrònim en alemany, Pegida, aquest col·lectiu ha fet molt de mal a la reputació del país. Els nostres veïns i aliats es pregunten si Alemanya està tornant enrere, cap a la foscor de la xenofòbia, i tenen raó. Molts alemanys es pregunten el mateix. Hi ha dues maneres de veure la situació. D’una banda, la visió optimista, que considera que, tot i l’atenció que ara mateix acapara Pegida, Alemanya mai havia sigut tan liberal, culturalment diversa i oberta a les minories com avui.

En una enquesta biennal publicada el 2014 i feta per la Friedrich Ebert Foundation (una fundació vinculada a l’esquerra socialdemòcrata), les dades mostraven que les actituds hostils cap als estrangers estaven a mínims històrics i que l’antisemitisme havia disminuït de manera significativa. El 12 de gener prop de 100.000 persones es van manifestar arreu del país en contra de Pegida i per mostrar la seva solidaritat amb els musulmans alemanys. A Leipzig, els 4.800 partidaris de Pegida es van trobar amb 30.000 persones que s’hi manifestaven en contra.

També estan sorgint nombroses iniciatives privades que promouen l’ajuda als refugiats. Fins i tot a Dresden, ciutat baluard de Pegida, diversos grups proporcionen serveis de traducció als refugiats a l’hora de fer gestions a les administracions locals.

Així i tot, el suport a Pegida és enorme, i això fa que hàgim de prendre en consideració una interpretació molt més fosca de la situació actual, que demostra l’existència de diversos problemes en la societat alemanya actual.

D’una banda, el fracàs de la política tradicional. Els partits majoritaris tendeixen cap al centre de l’espectre polític i deixen un buit ideològic a l’extrema dreta i l’extrema esquerra. L’extrema dreta en particular ha tingut una falta de representació els últims anys, cosa que ajuda a explicar per què un nou partit populista, l’Alternativa per a Alemanya, va tenir tant èxit en les eleccions europees i regionals de l’any passat. Els líders d’aquest partit s’autoproclamen, abans que res, contraris a la Unió Europea, però també han expressat públicament el seu suport a Pegida.

Un altre canvi que cal considerar té relació amb internet. Els simpatitzants de Pegida solen ser els típics individus que se senten exclosos de la societat. Ara, envalentits pel reconeixement que troben en les comunitats d’usuaris online, on comparteixen la mateixa manera de pensar, surten al carrer per manifestar-se.

El tercer factor en joc és la pervivència de les diferències regionals. El moviment Pegida és més fort a l’antiga Alemanya Oriental, on les actituds xenòfobes són més comunes per tot un seguit de raons molt complexes, incloent-hi uns índexs d’atur més alts i un sentiment d’inferioritat arrelat de fa temps.

Siguin quines siguin les causes, hem de preguntar-nos què diu Pegida d’Alemanya com a país. Certament, ens indica que la pau social que vivim actualment és molt fràgil. Però també demostra que el país, encara nou davant del trencaclosques multiracial, s’està esforçant per trobar la seva identitat. Les primeres onades d’immigrants no van arribar fins a la dècada del 1950, els anomenats “ gastarbeiter ” (“treballadors convidats”), procedents de Turquia i Itàlia, que van arribar per suplir la falta de treballadors al país en la pròspera economia de postguerra.

Durant dècades Alemanya va poder fer veure que aquests treballadors convidats eren només això: convidats. Però la realitat és que la tercera generació d’immigrants turcs arriba ara a l’edat adulta. Alhora, les xifres d’immigració continuen creixent: la població immigrada alemanya va créixer en 430.000 persones durant el 2014. Molts d’aquests immigrants provenien de països del sud d’Europa que encara pateixen els efectes de la crisi, però l’any passat Alemanya també va acollir prop de 220.000 refugiats procedents, sobretot, de Síria, Eritrea, Sèrbia i l’Afganistan, cosa que suposa un increment del 60% respecte del 2013.

La cara blanca de la societat alemanya està canviant a un ritme veloç, i aquest canvi encara no s’ha acceptat com a part de la identitat nacional. En aquest context, els manifestants de Pegida estan rebent molta atenció perquè representen una espècie de baròmetre setmanal sobre l’estat de la població alemanya. És com si cada dilluns els mitjans de comunicació posessin la mà tremolosa al front del país, intentant esbrinar si el nostre passat xenòfob, fosc i terrible es torna a fer present.

Fa dues setmanes la policia va trobar el cos d’un refugiat de 20 anys d’Eritrea que havia sigut apunyalat al seu pis de Dresden. Els veïns van informar que hi havia esvàstiques pintades a la porta del domicili. Alemanya sencera va aguantar la respiració: ¿es tractava d’un assassinat neonazi?, ¿hi havia alguna relació amb les protestes organitzades per Pegida? Aleshores, al cap d’uns dies, les autoritats van detenir un dels companys de pis de la víctima, un altre immigrant que buscava asil, que, segons diuen, va confessar el crim. Tot i això, no confiem en nosaltres mateixos. Per què hi haurien de confiar els nostres veïns? I vostès?

Jo sóc optimista i crec que la història no es tornarà a repetir. Pegida ha iniciat un debat sobre la identitat nacional alemanya que fa molt de temps que s’hauria d’haver plantejat. Reconeguts polítics conservadors com Peter Tauber, secretari general de la Unió Democratacristiana (CDU), ja han exigit un nou marc legislatiu més explícit sobre la immigració. La setmana passada la cancellera alemanya, Angela Merkel, va declarar que “l’islam forma part d’Alemanya”. Es tractava d’una constatació, més que no pas d’una declaració ideològica. Tan sols era el reconeixement de la pura i simple realitat.