Publicitat
Publicitat

Els antics nazis encara són útils

La setmana passada va començar a la ciutat alemanya de Lüneburg el judici a Oskar Gröning, el “comptable d’Auschwitz”, de 93 anys. Gröning està acusat de cooperació en l’assassinat de com a mínim 300.000 persones. Almenys una vegada durant l’estiu del 1944, segons els seus acusadors, quan milers de jueus hongaresos van arribar en un vagó de bestiar a Auschwitz-Birkenau, es va estar a la rampa de sortida mirant com dividien els passatgers entre els que serien destinats a fer treballs forçats i els que serien assassinats immediatament.

El judici se segueix amb atenció arreu d’Alemanya i del món, i no tan sols perquè Gröning s’hagi mostrat penedit pels seus actes. Hi són presents alguns supervivents d’Auschwitz, i les seves declaracions han donat a aquest procés una emotivitat afegida. És una de les últimes oportunitats que tindrem d’escoltar les víctimes i intentar aplicar la justícia a algú que va participar realment en l’Holocaust. La ràpida desaparició dels zeitzeugen, els testimonis contemporanis -tant al bàndol dels supervivents com al dels perpetradors-, canviarà la manera que els alemanys tenim de veure’ns a nosaltres mateixos. Especialment als perpetradors; estranyament, els trobarem a faltar quan ja no hi siguin.

Des del final de l’època dels nazis, Alemanya ha convertit el “mai més” en una part essencial de la seva identitat nacional. La dissuasió, com a concepte educatiu, ha modelat la nostra manera de recordar el passat, d’estructurar la política i d’ensenyar els nostres infants.

No n’hi ha prou ensenyant bons valors liberals. Tot el que Humboldt i Kant no van poder inocular a Alemanya contra el virus del nazisme. Per què n’hi hauria d’haver prou ara? Tampoc n’hi ha prou amb la història per si sola. Les xifres de la gent que va morir a Auschwitz-Birkenau són terribles, però abstractes.

Però quan Eva Pusztai-Fahidi, una de les demandants del judici contra Gröning, explica la seva història, el sofriment és palpable. Aquests últims dies, l’han entrevistat uns quants diaris, i la dona ha rememorat el moment en què Josef Mengele, l’infame “doctor” d’Auschwitz, dret a la rampa, li va fer un gest amb la mà perquè es posés en un costat i la seva mare i la seva germana a l’altre. Totes dues van ser assassinades, com els va passar a dotzenes de familiars seus.

Els supervivents de l’Holocaust encara parlen regularment a les aules d’Alemanya. Tothom llegeix El diari d’Anna Frank, una vegada i una altra. Jo l’he llegit sabent que els meus avis van tolerar, com a mínim, el règim que la va assassinar, i que tots dos van servir a la guerra. Tots ens hem criat amb una vaga noció de culpa heretada. Però mentre que llegir el diari d’Anna Frank o sentir parlar Pusztai-Fahidi és commovedor, el que és veritablement torbador són els perpetradors. En certa manera, per al discurs alemany, ells són encara més importants que les víctimes.

Al judici Gröning ha dit que, des del seu punt de vista, la matança dels jueus hongaresos, que havia sigut meticulosament planejada i per a la qual s’havien construït noves cambres de gas a Auschwitz, va ser un fet “rutinari”. El que el colpia eren els simples esclats individuals de violència, com un membre de les SS que va apallissar fins a matar-lo un nen que plorava. Les matances a les cambres de gas, ha dit, eren “ordenades” i “netes”. Gairebé en cap moment ha fet servir la paraula assassinat. “En 24 hores et podies ocupar de 5.000 persones -ha dit-. Al capdavall, així era com anaven les coses en un camp de concentració”.

Naturalment, el llenguatge de Gröning fa pensar en Adolf Eichmann, i en com la seva explicació distanciada del seu paper com a buròcrata, en el judici del 1961 a Jerusalem, va portar Hannah Arendt a encunyar l’expressió la banalitat del mal. Alguns diuen que Arendt va ser enganyada per l’acusat, i que Eichmann havia abraçat l’odi que alimentava la màquina de matar.

Però si Arendt es va equivocar respecte a Eichmann, anava ben encaminada respecte a una altra cosa, una cosa que ara veiem en el que diu Gröning: és l’esgarrifosa, pertorbadora banalitat del mal que es concentra en una frase com “així és com anaven les coses en un camp de concentració” el que ha sostingut el discurs alemany de la culpa, molt més del que ho hauria pogut fer mai la compassió.

Gröning fa que ens qüestionem a nosaltres mateixos. Jo, em temo, tampoc m’hi hauria oposat. Les víctimes ens diuen: no hem d’oblidar mai. Els perpetradors diuen: ho podríem tornar a fer.

Una tarda, quan era adolescent, vaig preguntar al meu avi: “¿No ho sabíeu, vosaltres, en aquella època?” La seva resposta em va deixar sorpresa. “¿Com volies que ho sabéssim?”, em va dir, amb una violència que revelava més coses que la resposta textual.

Un dia, quan el meu fill petit s’interessi per la literatura alemanya, llegirà inevitablement Günter Grass. Però per molt potent i condemnatòria que sigui una novel·la com El timbal de llauna, no tindrà el mateix efecte que tenir al davant Oskar Gröning, o dubtar de la integritat moral del teu propi avi. Com entendrà quina és la seva pròpia responsabilitat, com a alemany, per combatre ideologies de l’odi i prevenir crims contra la humanitat?

Hem de trobar un nou discurs, una nova manera d’assegurar el “mai més”. No pas a través de la ideologia, sinó a través de l’acció -per exemple ajudant més generosament els refugiats que busquen asil al nostre país-. En lloc d’intentar transmetre una vaga noció de culpa heretada a una nova generació, hauríem de passar de recordar el que no hem d’oblidar mai a saber per què.

PUBLICITAT
PUBLICITAT