Publicitat
Publicitat

Albert Serra: "Llegir un llibre dens t’omple, mirar vídeos a internet et deixa buit"

Antoni Bassas entrevista el director de cinema d'autor

Vostè es va llicenciar en filologia hispànica.

I en teoria de la literatura i literatura comparada.

O sigui que no va anar a cap escola de cinema.

No. I encara ara m’interessen més els llibres que no pas el cinema. La literatura és la font de tot, de la inspiració i del coneixement, i sempre he lamentat no haver sigut escriptor. Sóc una mica massa gandul, és una feina massa seriosa, solitària, sacrificada.

Com és que es va dedicar al cinema, doncs?

Per diversió. Amb càmeres de 35 mil·límetres necessites tota una parafernàlia, que és cara i complicada de fer anar. Però amb la digital, i amb aquesta idea de divertir-me, vaig decidir fer cine. Primer vaig fer una pel·lícula amateur i sense pretensions artístiques ni ambicions estètiques. Després vaig agafar l’enfocament de la literatura aplicada al cinema, que, de fet, això és el cinema d’autor, tampoc descobrirem res.

Divertir-se, ¿en quina part del procés? Billy Wilder deia que fer un guió era duríssim i, en canvi, rodar era molt divertit.

Tenia raó. Rodar és el més divertit de tot, i és el que justifica tots els altres sacrificis anteriors, i fins i tot posteriors, com el muntatge. Jo rodo molt i, realment, és en el muntatge on es crea la pel·lícula, i és una part complicada. El rodatge és divertit. Viure una vida paral·lela amb una lògica completament diferent de la de la vida normal.

¿Vol dir que de cop i volta s’eleva per damunt del gènere humà i es converteix en director?

No, precisament em rebaixo al nivell dels altres i em converteixo en un espectador de la meva pròpia pel·lícula. Normalment, en el moment concret de rodar una escena, no dono gaires instruccions, perquè el meu objectiu és crear un ambient. Potser un any abans, un mes abans, unes hores abans, sí, crear una sèrie de vectors psicològics que donaran un resultat semblant al que intentem fer; coses com la incomunicació o el pas del temps, que generen les relacions que estableixen els actors entre ells i amb l’altra gent del rodatge. I això és una cosa molt important perquè sempre he dit que les pel·lícules es dirigeixen a distància. I això fa que la pel·lícula repercuteixi molt en la vida de la gent. És el somni de Warhol: a les pel·lícules hi ha tres estaments quan veiem un actor a la pantalla, que són la persona, l’actor i el personatge. La persona tal com és. L’actor, que és la persona conscient que està actuant. I el personatge, que és el que representa ser una altra persona diferent de la persona i l’actor. En la majoria de pel·lícules això s’amaga i només permeten que veiem el personatge. Warhol estava convençut que les seves pel·lícules revolucionarien el cinema, que ja ningú voldria veure mai més una pel·lícula normal, on només hi hagués el personatge, perquè seria avorridíssim, i que veuríem els actors interferint amb els seus problemes i les seves histèries reals, però això va fracassar i es va continuar imposant la ficció normal. Malgrat tot, en el cine d’autor contemporani hi ha molts directors, entre els quals m’incloc, en què d’una manera més subtil que Warhol als anys 60 i 70 la distinció està present.

Estem parlant dels actors, però moltes de les seves pel·lícules les ha rodat amb actors aficionats.

És que, per al que faig, serveixen igual. Si el que interessa és dirigir la pel·lícula a distància i veure aquests tres estaments, un actor convencional és un inconvenient. Al rodatge d’ Història de la meva mort, cinc persones de l’equip van canviar de parella a la vida real just després del rodatge.

El rodatge com un moment excep cional.

Com un momental de suspensió del judici. No diré de la moralitat, perquè sempre hi ha un rerefons. Com se suspèn la moralitat en la guerra. Si la gent hagués d’aplicar la moralitat en temps de guerra ningú estaria allà lluitant i matant una altra persona. Per això hi ha totes les lleis de l’estat d’excepció.

Té nom, això?

No, no he inventat res. He trobat una metodologia que va bé als objectius que busco o al talent que tinc com a director o al tipus de pel·lícules que intento fer.

Què se suposa que anem a veure quan anem a veure una pel·lícula seva?

Aquest és el misteri. No se sap. Jean-Luc Godard explica que hi ha dos tipus de directors: els que filmen amb la càmera i els que filmen amb el projector. Els de la càmera filmen el que hi ha davant i els del projector filmen el que hi ha darrere la càmera, el que tenen a la ment, les seves idees i significats. Jo penso que has d’estar sempre molt més atent al que hi ha davant que al que hi ha al darrere.

A la seva biografia hi ha un any important, que és el 2006. Honor de cavalleria es va projectar a Canes i la revista Cahiers du Cinéma la va designar una de les pel·lícules de l’any. ¿És a partir d’aquí que nota que se’l comencen a prendre seriosament?

Probablement. El 2007 encara hi havia una certa ingenuïtat i propostes com la meva eren acceptades pels seleccionadors d’una manera més lliure. Encara no hi havia la crisi econòmica. Però, després, el consum de cinema, sobretot d’autor, ha anat caient. El nostre imaginari audiovisual s’ha anat dispersant. Molts grans festivals, televisions i gent que finança s’han tornat més conservadors per assegurar l’audiència. Han vist que havien de justificar la seva raó de ser davant el poder polític o el diner públic amb audiència o consumidors, per dir-ho clar. El 2007 era l’últim moment de gran efervescència, en què tot era possible en un festival com el de Canes. Avui no apareixen tants autors interessants.

Tot i això, el 2013 guanya el Lleopard d’Or i ara li acaben de donar el premi Jean Vigo.

Això és una conseqüència del que has dit, que tinc una reputació. Però per a la gent que voldria fer un tipus de proposta més radical crec que ara seria més difícil que fa 10 anys.

Suposo que és conscient que hi ha molts que el consideren un geni, i d’altres, una presa de pèl.

Ni una cosa ni l’altra. Simplement tinc una vocació de fer cinema d’autor de manera seriosa, amb integritat i exigència, amb un cert risc de transmetre, modestament, alguna imatge que no s’hagi vist mai, una bellesa amagada. És un treball constant, on no té cabuda la genialitat. Bé, si de cas, la genialitat ha sigut fer-ho possible. I el millor encara s’ha de veure, i estic molt lluny d’haver-ho ensenyat. Pel que fa als aspectes purament estètics de l’obra, tinc l’ajuda de col·laboradors que hi aporten la seva pròpia originalitat. El que m’agrada és que es rebel·lin contra mi. Ser masoquista dóna més gust. D’aquest magma n’acaba sortint alguna cosa interessant.

Tots aquests premis deuen haver tapat moltes boques de crítics.

No ho sé. Els premis no m’afecten en absolut. A més, un forma part de jurats de premis, i a vegades el que defineix guanyar el premi és una tonteria, una persona del jurat que insisteix més en un candidat. No hi dono cap importància. És com la borsa. No et diu el que val una empresa, et diu el que la gent creu que val una empresa.

¿Hi ha cap cinema comercial que li interessi?

No.

Les sèries de televisió?

No. Quan la gent en parla molt, a vegades en veus alguna, o quan vaig en avió, però no m’interessen. La cosa de les sèries es basa en el fet que unes superen les altres, prenen el millor d’una sèrie i volen portar-ho més enllà en algun aspecte. Les sèries són com gestos en el buit. No en miro, trobo que, per al que faig, podria ser nociu. A vegades, quan vaig a jurats de festivals, són tan dolentes les pel·lícules que haig de veure, o em desagraden tant, que em fan perdre les ganes de fer coses en aquest món.

Però que a vostè no li interessi el cinema comercial, i a la immensa majoria, sí, vol dir que nosaltres tenim el gust adotzenat i vostè el té més esmolat?

Evidentment que vol dir això. Però això no impedeix que se’n pugui gaudir. No llegim de la mateixa manera un llibre de filosofia que un llibre de literatura. En general, un producte audiovisual és una pèrdua de temps. I sobretot amb aquesta omnipresència que hi ha actualment, encara més. No tens temps de desconnectar. Sembla que ara tot és a través de vídeos. No hi tinc res en contra, però de seguida cansa. Si llegeixes un llibre dens, quan l’acabes tens una sensació de plenitud. En canvi, passes dues hores mirant vídeos a internet i acabes més buit i deprimit que abans de començar.

Hi ha pel·lícules de Woody Allen que et fan pensar.

Sí, però no és cine. És un entreteniment. Són acudits. Coses perfectament legítimes, fins i tot com a consum audiovisual.

¿Creu que és cinema només el que fa vostè?

No. El que faig jo i el que fa molta gent. Però no precisament Woody Allen o gent d’aquesta.

Vostè admira Dalí especialment.

I tant. Sóc un dels seus grans estudiosos. És una figura molt important, que amb el temps s’anirà reivindicant, i tots els aspectes més escabrosos relacionats amb la política, aniran desapareixent i no tindran tanta importància. Dalí és el que descobreix que el millor escut és fer una caricatura d’un mateix abans que ningú la pugui fer. Totes les pel·lícules que s’han intentat fer sobre Dalí són ridícules. Perquè ell ja va fer la caricatura d’ell mateix. I la caricatura sobre la caricatura no funciona. I tot és grotesc.

¿Alguna frase de Dalí que recordi o tingui molt present?

Home, centenars. Per exemple, Dalí era a casa seva amb uns hippies que li oferien LSD i ell deia: “Jo no en necessito”. I li deien: “Tanmateix, Dalí, hauries de provar-ho, ja ho veuràs”. I deia: “No en necessito. Allà on voleu arribar jo ja fa anys que hi sóc”. I: “No, prova-ho”. I deia: “No. Jo sóc la droga. Preneu-me a mi. No sóc al·lucinogen. Sóc al·lucinogeni ”.

Si això fos un rodatge d’una pel·lícula seva, i ara haguéssim d’acabar, ens aixecaríem i sortiríem per la porta?

No ho sé. El que més m’agrada d’aquestes entrevistes és quan la imatge continua i es veu que es continua parlant. I sempre m’intriga molt saber què s’està dient, o si canvia el to. De fet, seria molt més interessant saber que es diu després de gravar.

Provem-ho. Ara m’acomiado.

No serà el mateix, perquè preparat no funcionarà. Així és la vida, no es pot tenir tot .

L'