Publicitat
Publicitat

Álvaro Pascual-Leone: “Els problemes comencen quan no recordes els noms dels objectes quotidians”

Entrevista al catedràtic de neurologia a l’Escola Mèdica de Harvard 

Què en sabem, de la salut del cervell?

Una de cada cinc persones, durant la seva vida, tindrà alguna malaltia neurològica o psiquiàtrica al cervell, i a més li produirà algun tipus de discapacitat. També sabem que quan diagnostiquem una demència o una esquizofrènia la persona ja la patia des de feia 20 anys, però el seu cervell es va adaptar per acostumar-se al mal, i no mostrava símptomes, i esclar, ara probablement ja és massa tard per solucionar-ho. Per tant, el que hem plantejat al Barcelona Brain Health és que, en comptes de començar per la malaltia i anar enrere, podem començar per gent neurològicament sana i mirar qui desenvolupa problemes. La hipòtesi és que els problemes estan causats per aspectes genètics, però sobretot, que el que té un gran impacte sobre si el cervell és prou capaç de lluitar contra la malaltia o no és el tipus de vida que portem.

Quina vida és bona, per al cervell?

El que deia l’àvia: l’exercici físic, dormir bé, no prendre gairebé res en excés però prendre de tot. Fer una alimentació variada, completa però no excessiva, fins i tot de calories, menjar el mínim per no guanyar pes i fer que el cervell s’enfronti a problemes nous. Quan som petits no sabem jugar en equip, o llegir o escriure. I a mesura que ens fem grans, i més experts en coses, els hàbits ens guien, i fem les coses gairebé en pilot automàtic, però no li posem reptes nous, al cervell.

La rutina és dolenta per al cervell?

És dolenta, i a més, és avorrida [riu]. I un altre aspecte que sabem que és important per mantenir el cervell sa és tenir un propòsit vital que vagi més enllà de tu. Això en alguna gent és la religió, en d’altres la política... I tenir una interacció social. Els humans som els únics animals, diu Daniel Gilbert, que no podem evitar projectar-nos en el futur. “Estic molt bé, però i demà?”, i per això necessitem que el futur tingui un sentit. I som éssers socials. Viure connectats als altres també és important.

Què impacta negativament en el cervell? Ara em deia la rutina. Però a vegades és difícil escapar-ne, perquè està lligada a un sou que està lligat a una sèrie d’obligacions.

Miri, sabem que l’activitat en xarxa del sistema nerviós disminueix quan hi ha uns hàbits i una falta de motivació. Això no és bo per fomentar la plasticitat i la capacitat del cervell d’adaptar-se. Hi ha la famosa anècdota de Kennedy i l’home que netejava el terra de la NASA. Kennedy li pregunta quina és la seva feina i l’home, amb el pal de fregar, li contesta: “President, estic llançant el primer home a la Lluna”. Totes les feines tenen moltes coses avorrides. Però si ho veus en conjunt, fomentes la pròpia salut.

¿Un disgust pot perjudicar la nostra salut mental?

El dia de l’any de menys mortalitat és el dia abans de l’aniversari.

La gent diu que ara, per un dia, no es morirà?

És el que sembla. A la Xina celebren el dia de l’àvia, i la setmana d’abans hi ha menys mortalitat de dones. En gent molt religiosa, abans de Nadal moren menys. I és probable que sigui perquè el nostre cervell no pot evitar la projecció cap al futur. I això té un impacte sobre el teu sistema immunitari. En canvi, és freqüent que quan es mor algú amb qui has estat molt proper entris en una depressió clínica. I no soc psiquiatre, però sempre he pensat que, si no passés, seria una patologia. La resposta normal és deprimir-te. I també ho és superar aquella depressió. I no només és l’estat d’ànim, que es deprimeix, sinó que hi ha un impacte biològic, sobre el sistema immunològic.

¿Fins a quin punt el nostre cervell ve predeterminat per l’herència genètica i no el canviarem per més vida sana que fem?

El bagatge genètic de cadascú és enorme. Però és com dir que per trobar la millor ruta per baixar una muntanya esquiant la forma de la muntanya és important. Doncs sí, és important. La forma de la muntanya és la genètica. Però quan baixes, deixes una petjada. I una segona, i una tercera, i una quarta... Al final, intentes anar per una altra banda i et costa molt perquè ja tens una traçada dibuixada. El curs del riu que som ve donat genèticament, però cada cosa que vivim deixa una petjada que pot acabar canviant el curs del riu.

Sabem com envelleix, el cervell?

Una de les coses que sabem és que el tipus de connexions entre neurones canvia. El nombre de neurones decreix, però no com em van ensenyar a la facultat, que em van dir que neixes amb moltes neurones i es van destruint quan et fas vell i que quan tens 18 o 19 anys estàs en ple potencial cerebral. Això és mentida. Sabem que neixes amb tantes neurones com estrelles hi ha a la Via Làctia, i quan surts de la llar d’infants te’n queden la meitat.

I per què naixem amb tantes neurones si les hem de perdre de seguida?

Bona pregunta. Però no en sé la resposta. Es pot fer una hipòtesi: que l’organisme intenta generar tantes possibilitats com potencialitats hi hagi. I després, depenent del que facis, el que facin els teus pares, com t’alimentis, com de bons siguin els teus professors i les teves relacions, igual que vas podant un camp, el cervell també. I aquesta poda és necessària per donar bones taronges.

Cada any hi ha poda de neurones?

Cada minut. Moltíssima. Cada mil·lisegon. Avui en dia podem fer microscòpia i veure la poda. Les neurones es destrueixen en una mort preprogramada. No ocupen lloc. I les que es creen no sabem ben bé on van.

Em sembla que aquestes neurones de la maduresa no deuen ser de tan bona qualitat com les de llar d’infants.

Doncs no és cert.

Doncs per què quan tinc cinc anys puc aprendre xinès fàcilment, però als vint anys em costa molt?

La manera com ho imagino és aquesta: a la meva filla, una de les pel·lícules que més li han agradat, des de sempre, és Charlie i la fàbrica de xocolata. I té l’ascensor aquell que va a tot arreu de la fàbrica. Genèticament naixem amb un ascensor així, que té una habitació amb tantes portes que pots entrar a qualsevol lloc. Però cada porta és un corrent d’aire, i això gasta calefacció. El cervell és petit i molt costós en energia. Què passa? El cervell fa una tria, i va tancant portes, fins i tot les tapia, per no gastar energia. I després costa molt més obrir-les. Aquesta és la diferència entre un nen i un adult. Quan perds la neurona, perds les connexions que tenies. Ja no tens el cable. Pots posar cables nous, però costa molt més que fer servir els cables que ja tens. Si no obres la porta en cinc dies, el cervell la tanca perquè gasta massa sucre, perquè el cervell gasta el 20% de l’energia del cos contínuament, fins i tot dormint. Fins i tot quan no penses en res, gastes el mateix. A què dedica el cervell aquesta energia? A activar xarxes dins l’organisme que fan coses diferents de les que ens fan prestar atenció cap enfora. Per això tenir un cervell sa és important per estar sans del tot.

¿Hi guanyem alguna cosa amb l’envelliment del cervell?

Sí. Si l’hi preguntessis a la meva àvia, et diria que saviesa. Ens costa recordar coses, d’acord. Però a la vegada, les connexions distals entre zones cerebrals més remotes augmenten. Això et permet trobar relacions més globals. “Això que acabo de percebre tenia a veure amb allò, i em recorda tal”. Els detalls els perdem, però guanyem visió global.

Per què els noms són més difícils de recordar? I això que saps qui és!

I saps a què es dedica i amb qui està casat. Necessites connexions molt fines per accedir a la seqüència de fonemes de reconeixement de nom de la persona. I aquestes connexions fines les anem perdent. En un sentit evolutiu et podries preguntar que què importa el nom, que siguis el Pere o l’Antoni, si saps qui ets.

Però és fatal.

Socialment quedes malament, a mi em passa. Però és important saber que si aquella és l’única dificultat que tens, no vol dir que tinguis un problema cognitiu més gran.

On comencen els problemes?

Quan no només no recordes el nom de la gent, sinó tampoc el dels objectes quotidians. No trobar paraules, no entendre els altres, no recordar el que et diuen.

¿Comencem a tenir alguna idea de l’impacte en el cervell de les noves tecnologies, del contacte constant amb les pantalles?

Hi ha diferents aspectes. Tot i que hi ha moltes hipòtesis sobre calor, radiació electromagnètica, les dades no constaten que això sigui un risc més gran de qualsevol malaltia. Tot i això, fer servir les plataformes de tecnologia té un efecte sobre el cervell. Et canvia la manera de processar informació. Ramon y Cajal ja va dir que qualsevol cosa que fem, pensem o sentim canvia literalment el nostre cervell. El cervell dels lectors de l’ARA és diferent quan han llegit el diari.

Aprofitant que viu als EUA, ¿creu que Donald Trump sap alguna cosa del cervell dels americans, que l’ha sabut activar?

Crec que sap una cosa que no és nova: quan no sigui clar cap on has de tirar, potencia la ignorància de molts i els aglutinaràs. Dir, per exemple: el sistema no funciona bé, hi ha molta gent que està descontenta, tots hem d’estar units perquè estem descontents. És populisme pur. Ho va fer molt bé Trump, ho van fer el Brexit, Mussolini i Hitler. La psicologia social existeix perquè el teu cervell no està desconnectat del de la persona del davant. Gràcies a això també som empàtics, i l’empatia és bona. Patim pels altres.

Li anava a preguntar pel cervell de Trump, però tenint en compte que voldrà tornar a casa, val més que ho deixem estar...

Com a mínim té una capacitat notable de pentinar-se.