Publicitat
Publicitat

Ara sí, de la nit al dia

La importància del programa del matí a la ràdio es pot explicar en termes econòmics: representa entre el 60% i el 70% dels ingressos de tot el dia d'una emissora.

I això és així perquè a la ràdio la deixem entrar a casa a l'hora que no hi deixaríem entrar a ningú, quan mig adormits encara, ens dirigim fent tentines a la dutxa o a la cafetera. És aquella hora en què una veu ens retorna a la consciència, gira el full del calendari i repassa l'agenda col·lectiva del dia. Hora d'informacions útils i frases solemnes, pronunciades per una veu i el seu equip de veus, amb qui acabem desenvolupant una relació de companyia que continua amb els auriculars pel carrer o en l'imbatible tàndem ràdio/cotxe. Qui guanya al matí de la ràdio domina l'agenda. "Ho ha dit la ràdio".

A la ràdio, la veu i el seu equip de veus han travessat una ciutat deserta de matinada perquè quan el país es llevi trobi la taula parada. Minuts abans del primer "Bon dia", s'apodera de l'ambient un tràngol de compte enrere com el de just abans de l'enlairament d'una nau espacial. És un moment delicat, en què pesa la responsabilitat de l'equip, de l'audiència, de l'empresa, del país, en què el pilot sap que si se li torça la trajectòria costarà tot un matí de redreçar-la, i a base de trajectòries equivocades acabarà perdent l'òrbita. A l'hora en punt, amb els motors rugint en direcció al migdia, comença una de les navegacions més difícils a les quals pugui fer front un periodista. I així durant vora onze inacabables mesos.

Aquest és el destí que espera a Mònica Terribas a partir del setembre, a El matí de Catalunya Ràdio . Li vam dir adéu ahir a la redacció de l'ARA, amb una barreja de tristesa per la seva marxa i de desitjos d'èxit per a un futur que ja és immediat tenint en compte l'espera a què s'ha sotmès en tot aquest procés.

Perquè el retard de la seva nominació no és pot qualificar sinó d'injustificable. A finals d'abril, fa tres mesos, la ràdio pública del país va saber que havia de trobar un relleu en la conducció del matins. I com que tothom sap, començant pels oients, amb quina capacitat periodística ha pilotat altres coets, és evident que el fet que una comunicadora com Terribas hagi hagut d'esperar fins ahir no s'explica per raons professionals, sinó polítiques, amb poc respecte per la sempre fràgil imatge dels mitjans públics i del temps necessari per a la preparació d'un projecte d'aquesta volada. Si calen tres mesos per decidir qui acabarà fent els matins de la ràdio pública, ¿quan de temps caldrà i quins criteris s'usaran per prendre decisions molt més importants?

Desitgem que tot això hagi quedat ben enrere el 2 de setembre, quan arribarà l'hora en què escoltarem una veu que, ara sí, ha passat de la nit al dia.