Publicitat
Publicitat

Bonaventura Clotet: “Busco diners per bloquejar el virus de la sida. ¿Pots comprar-te aquesta ‘app’ per 99 cèntims?”

Consells ”No sóc dietista, però hem de menjar fibra: bròquil, col, espàrrecs, bledes, espinacs...” Actiu “Espero treballar fins als 105. No, de debò, em jubilaré el dia que vegi que sóc mínimament inútil” Polèmiques “L’ús electoral de la sanitat catalana per part d’alguns partits és de vergonya aliena”

Aquesta setmana el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha avalat la llei de donants de sang francesa, per la qual un home pot ser exclòs permanentment de la donació de sang si ha mantingut relacions íntimes amb una persona del mateix sexe.

Què en pensa?

Que no toca, en el sentit que els homes que tenen sexe amb homes no necessàriament són diferents dels homes que tenen sexe amb dones, i tots poden tenir risc d’haver-se infectat per un virus si no han pres les mesures adequades, com el preservatiu, que protegeix al 100%. Qui no ho ha fet, ho ha de recordar i no anar a donar sang. Però especificar que són molt més promiscus els homes que tenen sexe amb homes són ganes de furgar en un tema quan no cal. Els tests diagnòstics ens permeten esbrinar en molt pocs dies si has estat en contacte amb el virus.

Des d’aquell 1987 en què es va convertir en el cap de la unitat de VIH al Germans Trias i Pujol de Badalona, la percepció de la malaltia ha canviat tant que ara, a la seva consulta, no deu haver-hi tantes llàgrimes.

No, el canvi ha sigut tan radical que és curiós com oblides ràpidament les èpoques dures i t’acomodes al fet que una píndola cronifiqui una malaltia que, fa molt poc, feia que la gent s’hagués de preparar per morir. Ara si una persona s’infecta als 20 anys la seva esperança de vida pot ser fins als 80.

I què els deien, als malalts, fa 30 anys?

Que els donaríem qualitat en la vida, perquè de quantitat no els en podríem donar, que lluitaríem perquè no patissin més del que calia patir en aquells moments de desconcert. Encara ens queda el repte de curar, el mateix que ha passat amb l’hepatitis C. De fet, el gran progrés amb l’hepatitis C esdevé possible gràcies a avenços amb la sida. Ho dic perquè la sida ha semblat una cosa de quatre arreplegats. No és així, el virus no discrimina ningú i nosaltres no hem de discriminar ningú que el tingui.

¿La sida l’ha ajudat a entendre més el gènere humà?

La sida ha sigut una sacsejada important en la relació entre metge i malalt perquè et trobaves al davant persones que tenien més o menys la teva edat, que et demanaven que t’hi impliquessis perquè se sentien perdudes. Jo mai li pregunto a algú com és que té el virus. He vist moltes persones de condicions i classes socials molt diferents que tenien la malaltia i l’únic que m’interessa és poder-los oferir una vida normal i que tornin a tenir il·lusió per viure.

Últimament l’estem sentint parlar d’envelliment. Què passa, doctor, que ens estem fent grans?

[Somriu.] La culpa d’això la té el Roger Paredes, un dels investigadors sèniors del laboratori, molt brillant, que fa quatre anys va dir que havíem d’estudiar el microbioma, el que abans se’n deia flora intestinal, i jo ho vaig veure interessant. Ara hi ha un boom en l’estudi del microbioma perquè explica una part del nostre envelliment, i això lliga amb la sida perquè és una malaltia que accelera l’envelliment. Vejam: l’envelliment no s’explica només pel microbioma, però n’és una part important i val la pena estudiar-lo.

¿Això vol dir que l’envelliment depèn, en part, del que mengem?

Segur. L’envelliment depèn molt de si tenim una flora i uns microbis protectors, els antiinflamatoris, que creixen quan mengem molta fibra. Quan menges molta fibra, aquests microbis s’alimenten, proliferen i produeixen unes substàncies que estimulen el sistema immunitari del budell, i això regula l’equilibri entre els bacteris bons i els dolents. El nostre budell és com una taula molt llarga plena de comensals, als quals se’ls tira menjar cada dia. Es tracta que s’ho mengin tot els que són bons. La sida, durant el primer mes, es carrega el sistema immunitari del budell, que és el majoritari. Sense aquest sistema immunitari, els comensals d’aquesta taula no tenen ordre ni concert i poden proliferar més els inflamatoris i causar el transvasament del budell cap a la sang.

Si l’envelliment depèn en part del que mengem, què hem de menjar per no envellir tan ràpidament?

Vejam, no sóc dietista, però bròquil, espàrrecs, col, bledes, espinacs... Però hi ha altres detalls importants: tu no t’has de veure igual que un altre tan vell com tu. No t’has de projectar, has de tenir activitat... les ganes d’envellir bé són molt importants. Molta gent es deprimeix, té por i aleshores manté una activitat física reduïda, i això no és recomanable. Fins ara, l’únic que s’ha demostrat que va molt bé és tenir activitat física regular diària. Com a mínim, caminar de pressa i sense parar durant mitja hora, suant una mica, anar a córrer, en funció de l’artrosi i el dolor a les articulacions... No es tracta de ser ironman i córrer la marató i recuperar el que no s’ha corregut abans. Es tracta de fer un exercici regular dia sí dia no, i no cal fer res més. L’exercici físic augmenta les connexions interneuronals. Tenir poc greix acumulat comporta menys risc de càncer. És un gran remei per fer digne l’envelliment. I és millor menjar més peix que carn, i més fibra que proteïnes. I a partir dels 50 o 60 anys s’ha de reduir la ingesta d’alcohol perquè s’associa amb la demència. I l’activitat física controla la pressió, que és un altre procés que si està descontrolat altera molt tot el sistema de canonades internes, que són les importants perquè porten la nutrició i l’oxigen a tot arreu.

Quants anys té vostè ara?

62.

A l’edat que molts col·legues seus ja deuen estar prejubilats.

Jo espero jubilar-me als 105 (riu). No, seriosament: em jubilaré el dia que vegi que sóc mínimament inútil, però fins que sigui igual d’útil que fins ara, no em penso jubilar.

Però vostè surt a córrer?

Sí, sóc un dels que fan 10 quilòmetres dia sí dia no, de manera regular des de fa molts anys. És increïble.

Vostès demà llancen una app en què he llegit que hi ha un joc que dispara preservatius.

Sí. Això també és una història... Tinc la sort de dirigir des de fa més de 20 anys l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa, i sense l’Obra Social de La Caixa, que fa més de 20 anys va apostar per aquest projecte, no hauria sigut possible res. L’Obra Social i la Generalitat van crear un partenariat públic-privat que ara ens permet tenir un laboratori amb més de 100 persones fent recerca en el camp de la sida i altres malalties relacionades, com l’envelliment, l’hepatitis, el càncer... Però necessites més diners perquè la recerca és molt competitiva. A Europa ens en donen, però triguen i requereix molta paperassa. Tanta, que gairebé t’ho gastes contractant persones que t’ajudin a fer tota la feina que et demanen per justificar aquestes beques que et donen. Cada cop tenim més idees que requereixen una inversió immediata per poder fer una prova de concepte al cap de dos o tres anys. Amb 5 milions d’euros estàs molt a prop de tenir-la. Total, que llancem l’ app perquè necessitem aquests diners ràpidament. En una reunió d’innovació, el Roger Paredes va proposar fer un joc per a smartphones. En Jordi Herms l’ha programat desinteressadament i el Joan Dausà hi ha posat la música, i no és el Candy Crush ni l’ Angry Bird s, però representa un pito que dispara preservatius que van a bloquejar els virus.

Perdoni, un pito?

És un ninot discretament fàl·lic però simpàtic, sense cap maldat, i que té la missió de lluitar contra els virus que l’ataquen. També introduïm les píndoles que donen més vida al ninot, que és el tractament preexposició. Qui vulgui utilitzar aquest joc com a eina per discutir amb els adolescents sobre la sida i les malalties de transmissió sexual, pot fer servir aquestes parts del joc per parlar de prevenció amb preservatiu. El joc ja es pot baixar ara, costa 0,99 cèntims, està disponible per a Google i Apple, i, a part de jugar-hi, es pot anar a una botiga que hi ha i customitzar-se el pito: posar-s’hi una arracada, unes rastes, un tatuatge, un tutú… Tots els diners van a aquest projecte de bloquejar el virus. La gent que tingui l’ smartphone de Google veuran el Pitu i els que el tinguin d’Apple tindran el Tupi. La normativa d’Apple és molt més estricta en representacions d’òrgans sexuals.

I què li han posat?

Doncs... dues boles.

Vaig llegir a La Vanguardia que s’ha escrit amb la Sharon Stone, i que ella es comprarà el joc.

Això va ser un titular...

No em digui que li ha complicat la vida conjugal, aquesta notícia...

No, això no! La meva dona ja té clar que és impossible! [Riu.] La meva dona és molt guapa. He tingut accés a la Sharon Stone gràcies al José Andrés, un cèlebre cuiner als Estats Units, que va conèixer la meva filla quan va estar fent d’actriu un any a Los Angeles, i va conèixer una íntima amiga de la Sharon Stone. I, escolta, he estat dos anys fent gestions fins que un dia, sí, em va contestar. Sí que fa gràcia que, de vegades, envies mails a certs personatges i no te’ls contesten, i quan la Sharon Stone et contesta, te’n recordes.

¿Però algun dia la veurà personalment, no?

Sí, però no ho explicaré [riu]. Em faré una selfie i me la guardaré, perquè si l’ensenyo ningú em creurà.

Acabem. Continua el degoteig de notícies sobre irregularitats en la gestió de la sanitat catalana. Aquesta setmana, a Reus. ¿Podem continuar així?

Penso que som en un moment electoral en què hi ha partits que prioritzen la destrucció per guanyar vots. La qualitat de la medicina que estem proporcionant a Catalunya és increïble, i ho diu una persona que va començar quan no hi havia residents o formació hospitalària o molts llits. És indubtable hi ha problemes econòmics importants que han comportat unes retallades que no eren les més òptimes. A mi esclar que m’han retallat, però és que hi ha coixí i pots fer-ho, però si tu al malalt li dius que una prova trigarà més, es rebota i munta un enrenou. Si jo vull que repercuteixi en el malalt ho tinc molt fàcil. Poso llistes d’espera, no faig l’esforç addicional. Hi ha hagut retallades i no s’ha fet tot bé, però tu no pots passar-li al malalt tot el pes d’una situació que creus que no és culpa teva. T’hi has d’involucrar. No et pots carregar el sistema. Després arriba un moment que és impossible fer més, però em sembla un espectacle patètic i de vergonya aliena dels partits polítics, només buscant on fer sang de cara a les eleccions. A mi només em desmotiven.

PUBLICITAT
PUBLICITAT