08/08/2015

Barcelona i el mirall de Praga

2 min
Barcelona i el mirall de Praga

Atenció, pregunta: a quina capital europea trobareu una cadena de “Thai-Massage” a 9,90 €, amb rètols de verd llampant, i amb turistes dins els aparadors, mirant els vianants, amb els peus dins una peixera on uns peixos petits i negres se’ls mengen les pelletes? Una pista: a prop del seu monument més cèlebre hi ha un Starbucks, un lloc de kebab i falàfel i un McDonald’s. Una altra: a les nits passen limusines quilomètriques d’on surten crits i vels de comiat de soltera. Resposta? Podria ser qualsevol, esclar, però és Praga.

Al mirall de Praga hi vaig veure Barcelona, amb permís del nostre enviat especial d’aquest agost, Albert Om. La ciutat té molta classe, però resisteix malament el pes de la gentada. És plena de façanes modernistes acabades de posar-se guapes, de galeries art déco, d’un gòtic civil i religiós imponent, i té l’encant de les ciutats amb riu i ponts robustos. I tramvia. Però no s’hi pot fer un pas, si no és que un es pren la molèstia de passar pel carrer de més enllà, que no surt a la guia. Al Cafè Slàvia, on Havel feia tertúlia darrere els finestrals, no hi ha pas cues.

Però els visitants se senten més segurs per ser on “s’ha de ser”. Sembla com si en tinguessin prou trobant el raconet per fer-se la foto i penjar-la. Trobo que ara, a les fotos, la gent s’hi posa molt bé, que actua més pendent de l’audiència que de la posteritat. Les parelles es fan petons amb el posat de l’àlbum del casament però sense necessitat que cap fotògraf ordeni alegria, aguantant amb el somriure congelat als llavis tot el temps que demani el pal de la selfie. Ja no són les fotos de la ciutat i jo, sinó de jo, la meva felicitat, la teva envegeta (opcional) i la ciutat. I jo encara recordo quan els turistes a Barcelona eren una raresa i el meu pare em deia: “Mai que vegis un estranger parat amb un plànol a la mà, ajuda’l”.

stats