Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Cançó de Nadal

Hi ha un tipus de personatges públics capaços de declarar coses com "Sóc massa honest per fer això", o "Jo, més honest no ho puc ser", i cada vegada que els sento, se m'escapa el riure. No perquè menteixin i en realitat no siguin honestos, (que no ho sabem, encara que tenim opinions pròpies), sinó perquè, per regla general, els honestos no van mai pel món proclamant que ho són. Mourinho és dels primers.

Amb aquella veu de xaiet injustament maltractat per la vida que fa quan l'aposta li surt malament, dissabte, després del cataclisme de Màlaga, es va autodefinir com a "massa honest" per continuar entrenant el Madrid sense creure en els seus jugadors. Perquè els problema, com tothom sap, és dels jugadors. Pobres nois, no els hi surt res del dret, i mira que s'hi fixen, i l'any passat bé que guanyaven, va dir.

Acabava de ser repassat per un tècnic a qui va menysprear, i havia comprovat com tot el món bolcava el seu afecte sobre un altre entrenador a qui va agredir amb aquell dit en altres temps venerat als vomitoris i la llotja del Bernabéu. El Barça se li acabava de posar a setze punts i al vestidor es tallava la tensió després de la suplència de Casillas. Així li paga el mister al jugador haver-se avingut a comportar-se com un mal perdedor.

Però tot això, a Mourinho, rai. Al cap i a la fi, li queda la Champions i, si al final no, sempre li quedarà la pasta que s'endurà quan acabi el capítol madridista d'una biografia que necessita una urgent reinvenció, si no vol quedar reduït a Mister Scrooge, rodejat de títols però amb pocs amics. Però ja s'ho faran, ell, Casillas i el Sr. Pérez, que, tal com va afirmar Ramon Besa en una frase per a la història, va fitxar Mourinho per acabar amb el Barça i el que aconseguirà serà acabar amb el Madrid.

Els 16 punts de distància del Madrid amb què el Barça es menjarà els torrons no són, però, només demèrit dels blancs. Setze victòries i un empat demanen qualitat (quin túnel de Messi en la jugada del seu gol, quin túnel), però sobretot demanen actitud. La determinació amb què comencen i acaben els partits els blau-granes, per més tips que estiguin de títols, gols i rècords, és esborronadora. Dels elogis al joc del Barça se'n poden escriure llibres, per això encara és més remarcable l'observació que va fer l'entrenador del Valladolid Djukic, que va admetre: "El partit ha estat un regal per a nosaltres, per poder aprendre que el Barça competeix i juga sempre al màxim nivell, una lliçó per la senzillesa i la intensitat que han mostrat els millors del món".

Ara aquests nois tenen dos reptes: un, mantenir-se concentrats davant l'adversitat que suposa la malaltia del seu entrenador; dos, mantenir aquesta actitud fins al maig, quan vindran els partits més difícils, el cansament serà més gran i, estadísticament, tocarà passar per alguna derrota.

Els que recordem les llargues temporades d'inestabilitat d'aquest club, quan qualsevol contratemps era un drama, desitgem que les paraules de Djukic formin part de l'aprenentatge de La Masia.