La Cerdanya, el paisatge que impera per sobre d’estats i províncies

LlíviaJean-Louis Demelin, l’alcalde de Font-romeu, es mira el panorama des de la terrassa de l’Ajuntament de Llívia, pensa la resposta durant un segon, i contesta: “És molt fàcil: la neu és al costat francès, i l’agricultura és al costat català. La Cerdanya és això”.

“Oi que no saps quan has deixat Barcelona i has entrat a l’Hospitalet de Llobregat? Doncs aquí, igual. La frontera no existeix”, afirma Ramon Moliner, l’alcalde d’Alp i president del Consell Comarcal de la Cerdanya.

Si en algun racó de món el paisatge ha aconseguit una victòria sobre aquestes màquines de segmentar els cervells humans que són les fronteres polítiques, aquest paisatge és el de la Cerdanya. Cal admetre que la victòria és parcial: l’alcalde de Font-romeu entén el català però amb prou feines el parla. Ho transcric tal com em va explicar la història, amb un somriure resignat de “ c’est la vie ” (i així podran maleir el Tractat dels Pirineus del 1659, comme il faut ): “Quan jo era petit, els meus pares, que parlaven català, van dir-me: «Parla en francès sempre, perquè quan vingui gent de París no et diguin paysan [pagès]». Els meus pares no em varen voler trasmetre el català. Prop de Font-romeu hi ha una escola amb un rètol que diu «Sigueu nets, parleu en francès». Ho van fer tot perquè no arribéssim a parlar català”. Se’n van sortir força.

Ara, en canvi, els nens de Font-romeu estudien el català i bé que els va, perquè la banda francesa s’ha omplert de catalans que van a esquiar o a fer senderisme pels camins dels llacs. Per no parlar dels anys noranta i de començaments de segle XXI, en què els catalans se n’anaven a fer una casa al costat francès perquè els preus del terreny i fins i tot les hipoteques eren més avantatjoses que a la banda espanyola, on s’inflava la bombolla immobiliària. “En aquells anys, construir-se una casa a la Cerdanya francesa era com de segona categoria. Ara tant li fot. El mercat ha igualat els preus”, explica Moliner.

D’on són els vius i els morts?

Victòria parcial de la geografia sobre la història, sí. La Cerdanya és un laboratori transfronterer, i la ratlla mai no marxa del tot. A Puigcerdà, el govern francès i la Generalitat de Catalunya hi van comprar una gran goma d’esborrar: un hospital d’ús compartit, l’Hospital de Cerdanya. Però un nen de pares francesos que neix en aquest hospital, d’on és? Paperassa per al consolat. ¿I els malalts que hi moren? Per fer els dos quilòmetres que els separen de la frontera i poder ser enterrats a França, cal segellar el taüt, com si els estiguessin enviant a fer un llarg viatge... terrenal. ¿Demanaran el passaport a les vaques, quan obrin a Ur l’escorxador transfronterer?

Els senyors de Barcelona

La Cerdanya, a banda i banda, tira cap a Barcelona. Juli Boada, regidor de Medi Ambient, Agricultura, Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Llívia, somriu quan li pregunto si tenen més poder els ajuntaments catalans que els de la contrapart francesa: “Sovint ens diuen que París és molt lluny i que se senten abandonats. S’estimarien més dependre de la Generalitat i ens envegen el Consell Comarcal”.

Però la Cerdanya, a banda i banda, també tira cap a Brussel·les, perquè la legislació comunitària els ha permès constituir-se en “agrupació europea de cooperació territorial”, que facilita acordar campanyes conjuntes de promoció turística i temes de sanitat o d’energies renovables (especialment interessant per a l’explotació de la biomassa).

“Som el que som pel nostre entorn natural”, afirma Moliner. “És veritat que el túnel del Cadí va canviar la dinàmica de la comarca, perquè arribar aquí no era fàcil i s’hi venia per passar-hi molts dies, però sempre hem sigut una destinació turística i els padrins estaven acostumats a tractar amb el que abans en dèiem «els senyors de Barcelona»”. “Hi ha moltes famílies que es guanyen la vida amb els turisme, però no han deixat de ser pagesos”.

La inevitable cita de Steiner

Joan Nogué és el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, i catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona. Ha pujat a la Cerdanya abillat amb una americana i una gorra de llana que li donen un aire britànic. Però l’emoció als ulls és llatina. “Què és un paisatge? És el que veus i el que sents. És el que et provoca el que veus, que poden ser emocions o records. O rebuig”. Es mira el panorama en silenci, disposat a revertir l’afirmació del premi Goncourt, Julien Gracq: “Tantes mans per transformar aquest món i tan poques mirades per contemplar-lo”. M’estén una invitació a compartir la mirada: “La Cerdanya no és el lloc més castigat per la bogeria col·lectiva que vàrem viure. Si em preguntes per què aquest paisatge és excepcional, salta a la vista. La Cerdanya és l’exemple més clar de paisatge europeu, d’allò que George Steiner va escriure de la seva idea d’Europa: som un continent que es pot caminar, fet a escala humana”.

A Catalunya hi ha 135 paisatges

En el seu treball Paisatge, territori i societat civil, que va obtenir el premi Octubre d’assaig del 2010, Nogué constata com afecta al paisatge aquest gran descobriment dels nostres temps: com més es globalitza el món, més necessitat tenim d’afirmar la nostra identitat. I a efectes d’identitat, el paisatge resulta tan potent com la llengua mateixa. D’on som? “Milions d’usuaris de telèfon mòbil pregunten per la localització del seu interlocutor just quan aquest respon a la trucada. «On ets?» expressa una mena de necessitat existencial de localitzar l’altra persona en l’espai geogràfic”, escriu Moliner.

Nogué desplega el mapa elaborat per l’Observatori del Paisatge, que ha distingit 135 espais paisatgístics diferents. Aquest, explica, té el nom de “vall cerdana”. “El paisatge no hi entén, de límits administratius, i per això el Conveni Europeu del Paisatge va ser com una revolució. Té sentit allà on hi ha una frontera estatal, però si hi ha una frontera excepcional és aquesta”.

Juli Boada somriu quan recorda el dia que catalans i francesos van reunir-se, i cadascú hi va anar amb els seus mapes: “Els de la banda espanyola tenien color fins a la frontera. Després tot blanc, amb una taqueta de color que era Llívia. Els mapes dels francesos eren al revés: tot de color amb una taca blanca al mig: era Llívia. Ens vàrem mirar tots i ens vàrem dir que allò no podia ser”.

El sol de començaments de març cau generós sobre els prats que es desperten, encara mig adormits per la neu recent que acaba de fondre’s. Hi troten alguns cavalls. És entre setmana i ningú passeja per Rigolisa, on Ruiz Zafón hi situava un dels capítols d’ El joc de l’àngel. L’hospital transfronterer, d’elegant rusticitat, de país pròsper, contingut i avançat, es retalla sobre la neu de Pimorent, que cap esquiador no solca. I un enamorat del paisatge del pla de Barcelona es perdria pel Camí dels Enamorats.

Amplitud i lluminositat

El paisatge transfronterer de la Cerdanya, vigilat pels cims i serres pirinencs, el formen el mosaic agrícola i forestal de la closa cerdana, el riu Segre i un patrimoni arquitectònic de masos i antics pobles puntejats per urbanitzacions.