Coincidim més del que pensem a estimar-nos
LA DESAPARICIÓ de la noia de Barcelona finalment recuperada a Sant Sebastià és una d’aquelles notícies que et posa una angoixa al pit, l’angoixa de l’empatia: ella podria ser la teva filla. No sempre és fàcil tenir setze anys, i els adults, a vegades, ho hem oblidat, i no és mai fàcil fer de pare o mare d’un adolescent. Sembla que mai no coincideixen: quan un està tendre, l’altre no té ganes d’abraçades; quan un té ganes de parlar, l’altre està cansat per escoltar; quan a un li surt el mal humor, l’altre esperava una carícia; quan un esperava una mica de temps compartit, l’altre té ganes de sortir pel seu compte; quan tocava una esbroncada, ens surt la por. I, malgrat les ficades de pota, pares i fills coincideixen més del que es pensen en el fet d’estimar-se. El problema és que no saben com dir-s’ho. Potser se soluciona començant a dir-s’ho, sense vergonya.
