“Cristiano és un atleta i Messi una rateta”
MataróSón tan madridistes que tenen més de 80 abonaments a l’estadi Santiago Bernabéu i cada partit que el Madrid juga a casa lloguen un autocar i des de Mataró cap a Chamartín falta gent. A vegades dos cops la mateixa setmana. “Semblem l’empresa Casas, parem per tot Catalunya agafant madridistes que ens demanen de venir amb nosaltres”, comenten enriolats i orgullosos.
La dona del president, que porta el bar, m’avisa que el seu marit m’atendrà de seguida. Està jugant a cartes, amb tapet verd i taula de fòrmica, al peu d’una paret revestida de pòsters emmarcats amb els equips blancs i somrients guanyadors de les 10 Copes d’Europa i de les 32 Lligues del Reial Madrid, acompanyats per Felip VI, Santiago Bernabéu i Florentino Pérez. Vaja, que em sento com a casa, com en el millor dels meus somnis, i per això quan la mestressa em demana si vull prendre alguna cosa, estic a punt de demanar-li una til·la, però ho deixo en una ambigua infusió. Amb la tassa i la bosseta m’hi posa un sobret de sucre personalitzat: a l’anvers l’escut del Madrid presidit per la corona reial i al revers, la silueta de l’orelluda, la Copa d’Europa, el trofeu que els surt per les orelles. Més val que m’ho prengui amb calma. Em sento com el sergent Brody infiltrant-me al Pentàgon. Remeno la infusió mentre s’acaba el culebró d’Antena 3 i parpelleja la màquina escurabutxaques amb dibuixos de Cleopatra. I llavors ve el president.
L’Eusebio Salguero té 56 anys, la mirada directa i la camisa descordada. Va arribar a Mataró fa 38 anys, procedent d’Oliva de Mérida, a Extremadura. Era del Madrid, i a Catalunya (“a la qual estimo molt”) encara se’n va fer més: “Els culers m’han fet forofo. No podia entendre com volien que perdés el Madrid fins i tot quan jugava a l’estranger”. “Home, no em dirà que vostè no vol que el Barça perdi sempre”. “Sí, ara sí, el Barça vull que perdi fins i tot l’autobús”. Del coll li penja una cadena d’or gruixuda, i de la cadena, un escut del Madrid d’or, també, del gruix i la mida d’una moneda de dos euros.
Fetes les presentacions verbals i no verbals, ja ens podem sincerar: “Tinc molta fe en el Madrid, molta. Però hi ha pessimisme de cara a aquest diumenge, sí, hi ha pessimisme. Cal reconèixer que des que va començar l’any no estem bé, Sergio Ramos i Modric han estat lesionats, i aquestes baixes es noten. El Madrid, a vegades, també menysprea el rival… Però, compte -i li brillen els ulls-, avui el Reial Madrid és un toro ferit”.
Truquen al mòbil. Que si saben a quina hora aterra el Madrid al Prat. I a quin hotel van? El partit d’avui el veuran per la tele. No deixaran entrar cap culer: “Més que res perquè sempre hi pot haver alguna paraula dita en calent. Millor estalviar-nos problemes. Però a la penya, els dies que no hi ha partit, hi pot venir tothom. Mira, aquest és culer… Esclar que a vegades les discussions són entre nosaltres”.
“I Cristiano?”, pregunto. “Cristiano???!!!” Ui, Cristiano. No toqueu Cristiano. “Home, no em dirà que Cristiano és millor que Messi”, afegeixo. “Doncs sí, sí, l’hi dic. Cristiano és més potent, i més ràpid. Messi, en canvi, és una rateta que sembla que porti la pilota enganxada als peus…” Del fons del bar surten més veus: “Escolti, Messi per què no corria l’any passat? O és que no cobrava, eh?” “El problema de Cristiano és que l’ha deixat la nòvia -em diu un penyista, molt seriosament-. Això són ratxes”. “¿I els numerets que munta al camp, què?”, pico jo. Però no piquen: “Cristiano vol ser el millor, i quan no ho és es cabreja. Es cabreja com em cabrejo jo quan les coses no em surten bé. Cristiano ha de ser egoista. Com més egoista és, més rendeix. I Mourinho també m’agradava molt. I Florentino. Sóc molt de Florentino, ja ho era des que va perdre amb Ramón Mendoza, i ha estat aquí, en aquesta penya…”
“I demà què, patiran molt?” L’Eusebio, la cara del qual està impresa en una pancarta on hi diu “ ¿Cómo no te voy a querer? ”, abaixa els ulls per un moment. Hi intervé la seva dona: “Miri si pateix que ni crida. Es passa el partit en silenci, ni li surt la veu”. “A la final de la Champions a Lisboa contra l’Atlètic de Madrid no vaig veure cap gol, només el del 4-1. Em vaig passar el partit assegut, resant. Quan va marcar Ramos, quan faltaven trenta segons, ni em vaig aixecar. Un amic es va ajupir i em va abraçar”.
És hora de canviar cromos. “Quins són els jugadors del Barça que els cauen pitjor?” Guanya Alves per majoria absoluta. Seguit de Busquets, “que es passa el partit reclamant a l’àrbitre que tregui targetes”. “Iniesta els deu caure bé, oi?” “Sí, home, Iniesta és com Butragueño, que mai no deia res”. “Però a mi -sentencia el president de la penya- el jugador del Barça que em queia millor ja no hi és: el Puyol. Vam fer unes samarretes d’Espanya, i les primeres que es van acabar van ser les de Puyol”.
“I aquest diumenge què?”, insisteixo. I un cor de veus contesta: “El Barça depèn molt de Messi, més que el Madrid de Cristiano. Hem de marcar bé Messi. Per què no un marcatge individual? I nosaltres hauríem de jugar amb 4-4-2. Tenim un problema, que la BBC no defensa. Per a mi Bale ja se’l poden vendre. Quan ha triomfat un anglès al Madrid? I Ancelotti tarda molt a fer els canvis. Si avancem una mica les línies i Bale i CR7 treballen al mig del camp, farem mal. Hem de jugar com el Màlaga”.
M’ensenyen la sala de la tele, preparada per avui, amb 60 cadires, pantalla gegant i quatre banderes: Espanya, Catalunya, Comunitat de Madrid i Reial Madrid”. El comiat és coincident: “Bé, que vagi bé, però no gaire. Sobretot diumenge”.
