Publicitat
Publicitat

Una pregunta per a Duran. L'editorial d'Antoni Bassas

La d’Unió Democràtica de Catalunya aquest cap de setmana era menys que una pregunta, però era més que una consulta.


Menys que una pregunta perquè allò era un minut de circumloquis per intentar mantenir Unió circulant per la tercera via i lluny de Convergència i Esquerra. Això era el sí. El no era sumar-se al full de ruta.


I diem “més que una consulta” perquè era tot un plebiscit de la militància sobre Duran, que tenia efectes en cascada sobre la continuïtat de Convergència i Unió, sobre la continuïtat dels consellers d’Unió al Govern i sobre les expectatives electorals de la candidatura de Mas al setembre. Deunidó.


Si ens cenyim estrictament a les xifres, ha guanyat el sí.  Per poc: 1.351 vots pel sí, 1.226 pel no. En percentatges: 51% a 46%.


Correspon a Unió decidir si amb això es dóna per afermat el lideratge de Duran i per tancat el debat, però em sembla que qualsevol observador exterior conclouria que no, que de portes endins Duran ha de reflexionar sobre si té el partit al darrere i Unió sobre si pot continuar anant de la mà de Convergència.


Les proporcions d’Unió són les que són: un partit de 84 anys d’història fundat per un màrtir, Manuel Carrasco i Formiguera, però petit; ahir van anar a votar 2.648 militants. Un partit petit però influent. Influent perquè ha anat de la mà de Convergència i això li ha estalviat les crisis electorals que a altres partits canvien lideratges.


Avui a l’ARA poden llegir l’anàlisi de la situació que en fa  el nostre cap de política, Ferran Casas, però per a nosaltres la pregunta més substancial és per què Unió, amb el seu bagatge històric, no ha fet el mateix recorregut que Convergència per passar de ser un partit nacionalista a un partit a favor de la independència de Catalunya. Què és el que frena Duran i ha frenat Unió? Fixin-s’hi: Duran ha advocat per la tercera via, dit en poques paraules, concert econòmic i blindatge de competències. En tots aquesta anys, el PP no tan sols no ha mantingut mitja hora de diàleg sobre el tema, sinó que ha posat en marxa la maquinària policial i judicial de l’Estat contra un soci (Mas) i contra una militant (Joana Ortega). Duran ha estat el cap de CiU a Madrid tots aquests anys. Ha estat testimoni privilegiat de com Rajoy ha passat olímpicament dels seus advertiments o dels empresaris catalans que li han demanat diàleg. Què més ha de passar perquè vegi que la seva posició ja no té sentit? O que se’l vegi gairebé igual d’incòmode amb Convergència que amb el PP? I no s’hi val dir que Duran vol el respecte a la legalitat, la permanència a Europa, etc. Això ho vol tothom, això ho voldria tothom. Però en política cal fer passos i sacsejar el tauler quan la situació està enrocada. O no va anar a votar Duran el 9-N, aquesta consulta inconstitucional? El futur polític de Catalunya s’haurà de negociar amb l’Estat, però o Unió o qualsevol partit ha de seure a la taula amb el màxim suport possible i des d’una posició de màxims. La resta és començar debilitat.


També correspon a Mas una reflexió. Estarà bé que mantingui la calma exterior que ha mostrat aquests dies en relació amb el seu soci electoral, que té dins el Govern, perquè en política l’operació més important sempre és sumar i no restar. I no està per restar.


En aquest sentit, llegeixin la informació de Roger Mateos d’avui: com s’ho farà Mas per presentar-se a les eleccions amb una llista el més potent possible. En aquest projecte potser hi tindran cabudes aquells militants d’Unió que ja no creuen en Duran.