Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Debat a Catalunya, explicacions a Europa

No eren més que un grapat de persones brandant estelades, però es feien mirar, un dimecres feiner a mig matí a Park Avenue, en aquella milla de Nova York on conserges amb gorra de plat surten a obrir la porta del cotxe a les senyores que tornen de comprar-se un parell de sabates de 300 dòlars amb cristalls de Swarovski.

El grup esperava Rajoy a la porta de l'Americas Society, i els seus crits de "Nou estat d'Europa!" provocaven desmai entre el seguici de la Moncloa. Si fa no fa, el mateix que a la sortida del president, quan un grup d' indignats espanyols van protestar per les retallades.

L'esforç de relacions públiques de la Corona i el govern espanyols als Estats Units s'ha saldat amb fracàs. L'endemà de la visita del rei al New York Times , el diari va publicar un reportatge de gent remenant els contenidors als carrers d'Espanya. I a la peça que va publicar dissabte sobre Joan Carles I no hi faltaven Franco, l'elefant, Corina, Urdangarin, la connexió àrab i, fins i tot, Joan Tardà. Rajoy no va tenir més sort. A la mateixa hora que es reunia amb The Wall Street Journal , les televisions americanes connectaven amb la càrrega policial de Madrid.

Els mitjans americans estan parlant d'Europa amb una barreja d'horror i fascinació. Senten l'esgarrifança pel perill de contagi d'un euro infectat pel deute i alhora s'exciten amb les flamarades d'Atenes i les històries de gana a Girona que explica Càritas. "Si la notícia sagna, va al davant" i Europa sagna. Amèrica compadeix Europa i competeix amb la Xina. El futur és l'Àsia-Pacífic, repeteixen.

En aquest marc, Catalunya ha convertit Espanya en una peça separada del drama europeu. La carpeta catalana, ja imprescindible a les cancelleries, dóna a la crisi al sud d'Europa categoria de triple salt mortal. El món anglosaxó reviu la passió hispanista que tantes vocacions va despertar al segle passat i, de passada, ha fet despertar el govern i els mitjans espanyols. Que la manifestació de l'11-S fos obertura a la BBC i cinquena notícia a TVE va ser la metàfora perfecta. Aquell va ser l'últim dia que Espanya va ignorar tots els senyals, sobretot el clam contra la sentència de l'Estatut del 2010. Total, l'endemà la roja va guanyar el Mundial. Fins fa tres setmanes, saberuts analistes espanyols dels conflictes internacionals més remots encara consideraven cool preguntar-se per Twitter què els passa als catalans. Ara ja parlen de federalisme.

És veritat que els senyals més clars de Catalunya els enviava el carrer i no el vell sistema de partits. CiU i PP es complementaven, amb Mas tornava el seny després dels descorbatats, Duran i Lleida afirmava que no podia acceptar que el seu pare i ell visquessin separats per una frontera i el PSC discutia si volia grup parlamentari propi. Ara ha de discutir si vol estat propi.

Catalunya no té el mànec de la paella però té la pilota, i dominarà el joc informatiu almenys fins al 25 de novembre. Temps per debatre a Catalunya com sortim de la crisi, i per explicar al món, a Europa sobretot, que no està davant d'un Kosovo, sinó d'un aspirant a enfortir la Unió.