15/08/2011

Doncs espereu-vos quan estigui bé

2 min
Seidou Keita refrescant-se durant el partit d'ahir. Els jugadors van acabar el partit contra el Reial Madrid molt cansats.

Al minut deu de la primera part l'allau madridista era tan intensa i la incapacitat del Barça de sortir amb la pilota tan penosa que vaig consolar-me pensant que devíem ser als deu minuts de cortesia que els de Guardiola regalen al United al començament de cada final de Champions. Però m'estava enganyant a mi mateix i ho sabia: o sigui que el gol d'Özil em va agafar conformat. No us hi poseu cap pedra al fetge: el Madrid està més bé físicament i la graderia excitada li donava ales. La matusseria de la defensa improvisada del Barça era tan clamorosa que per un moment vaig veure jugar Frank de Boer, Bogarde i Christanval, quan s'ajuntaven per crear perill en pròpia porta.

I llavors, la inoblidable frase de Carles Rexach "Al Bernabéu, si no marques és gairebé impossible guanyar" va estar a punt de quedar desmentida, perquè una cosa és fer dos gols en dos xuts -no és freqüent, però passa-, però que els dos xuts siguin l'únic perill que un equip faci en una primera part en què ha estat absolutament superat i se'n vagi als vestidors guanyant és massa. A la segona part, el Madrid va treballar més per tenir més premi, però tampoc no anava sobrats de piles i es va acabar desfent davant d'un Barça que es va cobrir amb retalls i detalls.

Vist el primer clàssic de la temporada, podem afirmar que algunes coses no han canviat: Valdés salva el Barça, Casillas continua jurant arameu cada cop que Messi li fa un gol, Villa és capaç de fer golassos, Pepe és la bèstia i Mourinho posa cara transcendent quan guanya i somriu com una pobra víctima quan perd.

En canvi, el que sí que pot haver canviat és la manera d'arbitrar. Com a símptoma, em preocupa l'actuació de l'àrbitre Teixeira, que va mostrar paràlisi a l'hora de treure targetes, sobre tot a Khedira, Marcelo, Alonso i al nostre amic Pepe. Em preocupa per què el col·legiat va fer una aplicació del reglament a mida. Sabent que el Madrid juga dur, si no violent, va decidir aixecar el llistó de les grogues per a no incórrer en les ires de Mourinho. I em temo que aquesta paràlisi serà tendència.

El millor del partit d'ahir és que va quedar clar que als jugadors del Barça no se'ls ha oblidat jugar a futbol. En sabien, però no podien. Un dels que millor ho va exemplificar va ser Alexis. El dia que aquest nano agafi la forma, que tremolin els laterals que el xilè encararà. Ens hem passat tot l'estiu sentint que desborda per dins i per fora i és veritat. I com salta, recorda Cruyff davant el paraguaià Fernández el 74.

Acabo amb la mateixa conclusió que qualsevol que hagi vist el partit: si un Madrid més ben preparat físicament, més ofensiu que l'any passat, amb Benzema i Özil més endollats, jugant en un estat d'eufòria, contra un Barça lluny de la seva millor alineació i de la seva millor forma només empata a dos, és que no hem començat gens malament. Al contrari, si ahir va començar la temporada, per al Barça va començar bé.

stats