17/10/2015

Ernst Fehr: “L’ètica és una inversió a llarg termini”

7 min

Què és el que ens ha ensenyat el cas Volkswagen?

Que no només el sector bancari és vulnerable als que se salten les normes. Que és una gran pèrdua de reputació per a l’empresa, però també per als altres fabricants de cotxes alemanys. I com que Volkswagen estava molt estretament vinculada al model econòmic alemany, és una pèrdua potencial de reputació que va molt més enllà de Volkswagen. També demostra com és de difícil assegurar el compliment de les normes a les grans empreses, les que tenen cinquanta, seixanta, setanta mil treballadors. Si agafem qualsevol ciutat de setanta mil habitants, quants delinqüents potencials deuen viure-hi? Probablement uns quants centenars, oi? Per què hauríem d’esperar que fos diferent en una empresa? Sempre que hi ha molta gent involucrada en una unitat, hi ha problemes amb el compliment de les directrius, de les lleis, de les normes morals i socials.

A l’empresa la persona signa un contracte en el qual es compromet a ser un bon treballador. A la ciutat, no.

Sí, és cert. Hi ha un contracte, aquesta és exactament la diferència. Per tant, l’empresa té mitjans molt més poderosos per assegurar el compliment de les normes, però tot i així és un tema complicat. He pensat molt sobre com gestionar el compliment de les normes i crec que, durant molt de temps, els alts executius han minimitzat la qüestió de tenir una bona cultura corporativa. I ara, després de molts escàndols empresarials, volem un compliment de les normes prosocial, dels treballadors, de cara a la societat i a l’empresa. L’ètica és una inversió a llarg termini i és molt difícil de recuperar quan s’ha perdut. La cultura de l’empresa es construeix al llarg de molts anys i quan hi ha problemes calen molts recursos per restablir una bona cultura.

¿Però aquestes coses no s’expliquen a les escoles de negocis?

Els hi ensenyen, però no tenien un paper especialment important en el passat. Ara, a causa dels desastres empresarials, la gent hi presta més atenció. El tipus de cultura que vol tenir una empresa és fonamental. I l’estratègia que vol seguir ha d’estar integrada en la cultura que vol tenir. No és que la cultura sigui una conseqüència de l’estratègia, no: ha de ser al revés. La qüestió fonamental és quin tipus de cultura es vol tenir.

Qui som, com a empresa?

Qui som? És una de les preguntes més importants a què s’ha de respondre, abans de respondre a qüestions d’estratègia i d’incentius. I en aquest sentit, a les escoles de negoci, l’ordre de prioritats era just el contrari: hi havia un gran debat sobre els incentius i el debat sobre la cultura era més de fons.

Estic content de sentir-ho. Perquè alemany era una marca fiable per a qualsevol cosa al món.

Confio que seran capaços de restablir la seva reputació. Siemens va passar per un mar de llàgrimes, i han treballat per fer que la cultura corporativa tornés a estar a nivells que podrien qualificar-se com a propis de la “reputació alemanya”.

Diu que les coses canviaran en la indústria automobilística igual com han canviat en la banca, però ¿creu que ha canviat tant el sistema financer?

He tingut el privilegi d’analitzar a fons algunes empreses i he hagut de canviar alguns dels meus prejudicis. Si més no, tinc la sensació que els bancs que conec a Suïssa s’han esforçat molt a restablir una cultura corporativa millor. Però això no és una cosa que es pugui fer en dos anys. Triga a penetrar en l’organització sencera.

Vostè estudia les diferències culturals i biològiques a l’hora de prendre decisions. En el cas dels refugiats sirians a Europa, veiem grups altruistes i països que aixequen murs. ¿Això són respostes biològiques o culturals?

Demostrar empatia amb els refugiats és el més difícil, perquè al llarg de l’evolució humana hem evolucionat en grups que tenen conflictes entre ells. Tenim parochial altruism : sóc altruista amb la meva gent, però no amb els de fora. Es podria afirmar que el progrés no és res més que el fet que les fronteres entre nosaltres i ells s’han aprimat. I ara tota la gent del món es pot acollir als drets humans, fins i tot. Però a un nivell psicològic això no s’ha donat. Espanya... Catalunya és un cas especial [riu], voleu tenir normes institucionals diferents però no tractaríeu els espanyols com si fossin enemics. Però probablement hi va haver un temps en el passat en el qual els vau considerar enemics. Tot i que el que considerem nosaltres s’ha anat ampliant, encara tenim aquesta natura provinciana. La facilitat amb què els polítics poden provocar aquesta resposta en totes les cultures em fa pensar que és una cosa molt profunda, potser biològica. He de dir que admiro la reacció de la cancellera Merkel, li ha costat la seva popularitat a Alemanya, però va adoptar una postura molt valenta quan va dir: “No tocarem el dret d’asil”.

Parlant d’Europa, gairebé seixanta anys després de la creació de la Unió el nord assenyala el sud i viceversa. En què som diferents?

La qüestió és si les diferències són tan grans per generar problemes en la manera com convivim. Per exemple, els països del sud d’Europa tenen una família molt forta. Hi ha un article molt interessant de dos economistes italians que van trobar una correlació entre les cultures on les famílies han d’estar juntes i els obstacles a la mobilitat laboral. Això vol dir que hi ha una necessitat de protegir els que tenen llocs de treball. Però si es protegeixen els que tenen un lloc de treball es creen altres efectes secundaris: les empreses no volen contractar treballadors si no els poden acomiadar. És costós per a elles. La qüestió és com podem trobar encara una Europa més o menys unida que permeti que aquestes diferències culturals existeixin i on tot i així es creï una prosperitat econòmica. No tinc una solució per a això.

Uber, Airbnb, botigues de roba de segona mà... Què li diuen aquestes tendències?

Són models de negoci enginyosos. Si fos taxista segurament no diria el mateix, però si ets consumidor tens una perspectiva diferent. Hi ha una observació interessant: el negoci dels taxis està regulat d’una manera molt precisa, allà on vagis. I per què? Antigament, si eres taxista en una ciutat com Barcelona, havies de conèixer els carrers. Ara prems unes quantes lletres del GPS i ja saps on has d’anar. Per tant, es converteix en una feina que no és gaire especialitzada, i tot i així està molt regulada per les empreses. No em crea cap problema Uber; de fet, l’utilitzo. He començat a fer-lo servir i el trobo molt pràctic.

Quines són les grans diferències entre el meu pare, jo i el meu fill pel que fa a preferències econòmiques?

Si ho sabés escriuria un molt bon article sobre les diferències de preferències intergeneracionals, però diria que no ho sabem. Si parlem dels béns de consum, a qualsevol que fa les feines de casa li agrada tenir una rentadora en lloc de no tenir-ne cap. Però això no és un canvi de preferència, són nous béns que es produeixen i que a la gent els agraden. Era diferent en la generació del seu pare comparada amb la seva. Sí que podem comparar la propensió fonamental que cada persona té a prendre riscos, com quina quantitat de diners inverteix en el pla de jubilació, si contracta assegurances... Hi ha unes dimensions fonamentals en què els economistes estem interessats, com ara fins on ets capaç de diferir el consum en el futur, fins on ets capaç d’arribar per ajudar el teu veí, els teus col·legues a la feina, els amics, la dona...

Fa deu anys va portar a terme una recerca: “Dosis d’una hormona natural incrementen els nivells de confiança que la gent posava en desconeguts que gestionaven els seus diners”. Deu anys després, quin és el resultat d’aquesta recerca?

Vam trobar un efecte que era significatiu, però no s’ha pogut reproduir de manera satisfactòria. No és fàcil explicar per què no va funcionar. Podria ser perquè vam fer servir mostres petites. I es van malinterpretar els nostres resultats. Alguns han dit que tot el que caldria fer per crear confiança és aspirar una mica d’oxitocina.

Vostè no va dir-ho, això?

Clarament no ho vaig dir. Fins i tot estic en contra de dir-ho. Si es vol incrementar la confiança en una societat, la millor manera és crear institucions i comportaments mereixedors de confiança. Per exemple, per què els suïssos confien en el Banc Nacional Suís? Doncs perquè s’ha guanyat una reputació general de prendre les decisions adequades perquè l’economia prosperi. La reputació s’ha de construir. Com a individu, has de ser una persona en la qual es pugui confiar. Vaig rebre correus electrònics d’arreu del món en què la gent em preguntava: “Què puc fer perquè la gent confiï més en mi?” I jo vaig contestar: sigues mereixedor de la seva confiança. Compleix les promeses que fas. Ara, si ets mereixedor de confiança perquè et fa por perdre la reputació que tens, llavors no és tan potent. Si una persona és honesta i ho continua demostrant, la gent confiarà en aquesta persona.

Vostè ho va estudiar als bancs.

Estàvem interessats en l’impacte de la cultura empresarial en l’honestedat dels empleats de la banca. Vam fer el priming del rol de treballador de banca. Priming vol dir que fas que el concepte mental sobresurti, els fas recordar que abans que res són treballadors del banc, això és el priming. Perquè el treballador del banc no només és un treballador del banc: també és pare de família, soci del FC Barcelona... Així que el que vam fer va ser recordar a la meitat dels empleats, a través de preguntes molt innòcues, que eren treballadors del banc, i a l’altra meitat els vam recordar alguna activitat lúdica. Després d’això vam mesurar la seva honestedat, i va resultar que els que es veien a ells mateixos com a treballadors del banc eren més deshonestos. Això és extraordinari i a la vegada alarmant, perquè diu que hi ha alguna cosa de la cultura empresarial d’aquell país que no està bé. D’una manera prudent, diria que hi ha subsectors en què la cultura bancària és problemàtica.

stats