Publicitat
Publicitat

Ferran Mascarell: "Catalunya mai serà un problema per a Europa. L'estat espanyol ja ho és"

Desequilibri "Què ens ofereix l'Estat? Desaprofitar la riquesa que crea Catalunya" Cost "Si tota l'energia dels 150 anys de debat infructuós amb l'Estat l'haguéssim pogut dedicar a la societat, seríem el millor país del món"

Ja tenim pregunta i data. ¿I ara què és el més important que cal fer?

Primer, mantenir la unitat d'una majoria parlamentària que té al darrere una majoria social que està per la consulta. I, segon, començar a imaginar el país.

Quina seria la millor manera de manifestar la unitat?

N'hi ha una que és cabdal: un govern d'unitat, d'àmplia concentració... I enfocar bé les eleccions europees: visibilització europea de la realitat catalana.

Vol dir una candidatura unitària?

Com més unitària millor, per portar a Estrasburg un missatge fonamental: Europa ha d'entendre que el que planteja Catalunya no és un problema, és una solució. Catalunya no serà mai un problema per a Europa. En canvi, l'estat espanyol és un problema perquè no ha funcionat bé. Ha acceptat una taxa d'atur extraordinària. Ha fet una llei d'ensenyament en cada govern. En el caràcter plurinacional, ha estat perfectament inepte tots aquests anys. Per tant, no és un estat eficient, no és un bon estat.

El Financial Times va afirmar que en l'ambigüitat de la pregunta dels catalans hi ha els ingredients de la solució.

Sí, perquè ara imaginem la següent situació: un estat per a la Catalunya independent. Petit, eficient, ben vinculat al benestar de la societat catalana, que no costi més del que hagi de costar. I imaginem, al costat d'això, un estat espanyol recompost necessàriament, i que aquestes dues realitats treballen des de la fraternitat. Això no és tan difícil d'imaginar. L'estat espanyol no ha volgut ser plurinacional. Els catalans ho hem intentat durant vora 150 anys. ¿Podem guanyar els catalans? Això és el que es tracta de demostrar ara. I no perdre tanta energia com perdem. Si tinguéssim un mesurador d'energia perduda en el debat infructuós que fa 150 anys que tenim amb l'Estat, i tota aquesta energia social l'haguéssim pogut destinar a construir una societat eficient, intel·ligent, culta, educada, orientada al benestar de les persones, seríem el millor país del món! El millor país del món! Jo crec que no hi ha cap raó per no pensar que això sigui possible, excepte la tossuderia de les elits que històricament s'han conformat dins el que és el nucli dur de l'Estat.

El periodista Lluís Bassets veu imprescindible donar-nos una segona oportunitat abans de donar el cop de porta definitiu i proclamar que no hi ha res a fer amb el veí. Penso en l'esforç del 1978, que dóna lloc a l'estat de les autonomies, a l'escola en català, als Mossos d'Esquadra, a TV3... ¿N'està segur abans del cop de porta?

És que jo crec que el cop de porta ens el van donant de fa temps. La porta que es va obrir amb la Constitució l'han tancada amb pany i forrellat. L'han clavat, pràcticament. És al revés. És a dir, hauria de ser l'Estat qui ens hauria de fer una proposta. Però... on és la proposta de l'Estat? Sempre hem de ser nosaltres?

En la lògica de l'estat espanyol: "Com vol que li faci una proposta, si se'n vol anar? Com puc premiar la seva falta de lleialtat?"

No, la falta de lleialtat és exactament al revés. La societat catalana és capaç de crear riquesa, de ser solidària amb la resta de l'Estat i de tenir un projecte de futur interessant. Què ens està oferint l'Estat? Doncs justament desaprofitar la riquesa que es crea, dificultats en la construcció del nostre benestar i, en termes generals, un projecte zero, nul. L'Estatut, no. El pacte fiscal, que no. Per tant, no som nosaltres els qui donem el cop de porta. Catalunya mai l'ha donat... I això ho diu una persona que ha lluitat tota la vida des de la idea del federalisme. Però, esclar, hi ha un dia que dius... Escolta, que jo pregoni el federalisme què significa, si a l'altra banda no hi ha ningú que ho escolti? A la cultura espanyola li tenim molta més consideració que no pas solen tenir allà amb la cultura catalana. Catalunya sempre ha estat disposada a pactar. Ara ha arribat un punt en què diu: "Necessito eines".

Ara que esmenta la consideració que tenim pel castellà, ¿què li hauria contestat a l'exministra Trujillo quan va dir allò de " ¿Para qué sirve el catalán? "?

Hi he pensat, perquè... vaig estar temptat d'enviar un tuit. Jo li hauria contestat: tan difícil és entendre que quan jo dic de nen "Mama, t'estimo" ho dic en una llengua que serveix per expressar totes les emocions, tots els sentiments, tots els coneixements i tots els sabers? És a dir, què fa impossible que unes persones no entenguin una cosa tan senzilla? No puc comprendre com a algú li pot molestar, llevat que tingui uns tics que no vull ni qualificar.

¿El que anomenem "el procés" ens està passant a una velocitat insòlita o és la velocitat dels nous temps?

Sembla que s'estan precipitant els fets, però el famós "català emprenyat" de l'Enric Juliana és del 2003. Després ve l'Estatut i crea el català desencisat. I, finalment, ve el català conscient, que diu que tot això enllaça amb una història llunyana. Aquesta és la primera generació de catalans que de manera generalitzada reclama un estat propi per a Catalunya... A vegades tinc la sensació que els catalans anem a la recerca del temps perdut. I per relligar-ho amb Proust, hi afegeixo una altra gran novel·la de Musil, L'home sense atributs. No podem perdre els atributs de Catalunya, que són la reivindicació democràtica, el paper de la societat civil, la creació de riquesa... I perquè tot això es pugui desplegar necessitem una eina eficient que es diu estat.

¿Creu també que el que ha passat a Catalunya és una forma nacional de resposta global, mundial, a la crisi?

Sí. El matís és que, a sobre, l'Estat no ens funciona. A mi sempre em diu un amic alemany: "És incomprensible que tingueu un 26% d'atur i no hàgiu canviat l'estat". Els problemes seriosos sempre queden emmascarats per qüestions de caràcter simbòlic, que en el fons amaguen els interessos de les elits que estan governant l'Estat i que no volen modificar.

Quan vostè decideix deixar el PSC i entrar en un govern d'Artur Mas, ¿està anticipant tot això?

El 2010 tenia la convicció que Catalunya necessitava governs sociovergents. El PSC no sortia bé del pas pel govern, i jo creia que si posàvem en primer pla la mirada sobre el país, el partit es refaria. Perquè estic absolutament convençut que l'eix nacional i l'eix social són el mateix. Un país no pot resoldre el seu estat del benestar si no té ben definida l'administració de la seva fiscalitat, la seva riquesa i les seves opcions de futur.

Però quan ara el PSC no se suma al pacte per la pregunta salva vots dels que volen continuar votant PSOE...

Pasqual Maragall va arribar a tenir 1.100.000 vots. I ara, en les últimes eleccions, el PSC va girar entorn dels 550.000. Sempre tinc la impressió que no m'he bellugat gaire i, en canvi, l'imaginari catalanista del PSC s'ha bellugat. Espero pel bé de la tradició socialdemòcrata de Catalunya que tot això es recompongui i el PSC s'hi reincorpori. És imprescindible per al bon funcionament de la societat i el final feliç de tot això que està passant.

Hi ha una opinió molt instal·lada, i és que vostès ja saben que la consulta no se celebrarà.

Si un es mira la història del segle XX espanyol veurà que tot ha costat molt de temps. Aconseguir la Segona República va costar una dictadura pel mig. Nosaltres no hem de modificar el full de ruta. L'Estat diu que no per costum. Però el procés és inaturable.

Centre d'Arts Santa Mònica. Què és aquest descontentament?

El sector cultural ha afrontat la crisi amb una maduresa que mai més ningú podrà dir que és un sector malacostumat per les subvencions. Ja no era veritat, però ara encara menys. Que hi ha hagut sectors que s'ho han passat malament? Que hi ha malestar? Segur. De tota manera, Santa Mònica té algun component més...

¿Han intentat atacar-lo a vostè a través de Bibiana Ballbé?

[Riu]. Hi ha gent que em diu el contrari. Jo no m'he sentit especialment atacat. No m'ha semblat bé com s'ha expressat la crítica que se li ha fet. Se li va fer un encàrrec, i a partir d'aquí és com si això fos l'epicentre de tota la vida cultural del país. I en el sector editorial, el musical, el teatral, estan passant coses extraordinàries. Ha estat un debat poc interessant.

Doncs s'ha arribat teoritzar sobre la síndrome de la frivolitat.

Em bellugo en aquest món des de fa uns 25 anys i no crec que trobi gaire gent que digui que a mi em caracteritza la frivolitat. La Bibiana té un estil, una manera de fer. Fer d'aquest estil sinònim d'una manera de fer globalment frívola és focalitzar-ho en una persona i no entendre el conjunt, i focalitzar-ho en un estil més que en una intenció. Però això forma part de la feina. Ara, em pregunto: és que sempre han de fer les mateixes coses les mateixes persones?

¿Té algun remei aquesta pèrdua de prestigi de la propietat intel·lectual? És que en algun dinar de Nadal algú dirà orgullosament: "M'he baixat 30 sèries i 100 llibres".

Només hi ha una solució: fer el que han fet els països del nostre entorn, que és creure's que la propietat intel·lectual és defensable. A Espanya no hi ha hagut la perseverant actitud de fer entendre que el cinema que es baixa de franc perjudica a tothom. Pregonem que a Juan Antonio Bayona l'han fitxat a Hollywood, però és que aviat no podrà fer cine aquí.

Però com es fa? Amb una multa?

Comencem els adults: quan els nostres fills es baixin les pel·lícules de franc, no només no ho donem per bo, sinó que els ho hem de discutir. Després, que l'Estat ho persegueixi.

Acabem: miri aquest estel de Nadal de cartró, que ens ha enviat una espectador, i amb una targeta que lliga l'estel i l'estelada. És un esplai? Un agrupament escolta? Doncs no. És un taller d'arquitectura de Manresa.

Aquesta societat ha existit justament perquè ha sabut replicar la falta d'un estat eficient. Allò que va dir en Jordi Nadal davant el rei, a Terrassa, ja fa molt temps: " Majestad, usted tiene que saber que este país existe porque aquí una gente en el siglo XVIII aprendió a sacar pan de las piedras. Con muy pocas ayudas ". Ens podem sentir contents del país que tenim i de la convicció dels catalans en el futur de Catalunya.

L'