Publicitat
Publicitat

Francesc Serés: “Jo collia préssecs cada estiu. A la universitat vaig descobrir que la gent feia vacances”

Crisi”Catalunya està convalescent, però no és una situació irreversible” Models“Els immigrants pensen de nosaltres el que nosaltres pensem dels escandinaus: «Aquesta societat funciona»”

Acabem de visitar 27 ciutats amb l’ARA, i m’atreveixo a fer-te’n un resum: el país està convalescent de la pallissa de la crisi, en stand by nacional i esperant una direcció econòmica per saber a què s’ha de dedicar. Tu, com ho veus?

Hi ha zones que potser ja ho estaven abans, de convalescents. El 2004 o el 2005, quan l’economia anava bé, el sector agrícola ja patia. Quan era un nen vam haver de llençar tota la fruita i la cobràvem a 5 pessetes el quilo. La primera deslocalització forta va ser la de Lear a Cervera. Barcelona té una capacitat de recuperació més elàstica que altres ciutats. Catalunya està convalescent però no és una situació irreversible.

Tu vas retratar el país de les vaques grasses. Què hi vas veure?

Gent que guanyava molts diners, però que anava encadenant crèdits. Un nano que invertia tot el que guanyava en els alerons d’un cotxe. També es pot aplicar als pisos, viatges i a tota la despesa supèrflua que va fer la classe mitjana del país.

¿O sigui que vam viure per sobre de les nostres possibilitats? Ho dic en el to més provocador possible.

S’ha de tenir molta barra per dir-ho sent un ministre del PP. Algú que va fomentar la festa, amb amics que es van enriquir gràcies a això, no té el mateix grau de responsabilitat que molta de la gent que ho va fer ajudada per ells. Si no, faríem molta trampa.

Ens va fallar l’ètica del treball?

Es creia que podies aplicar a la vida quotidiana els factors que enriqueixen l’economia financera.

El pelotazo .

Sobretaules plenes d’hipoteques i d’Endesas. Hi havia gent amb qui et passaves tot un dinar parlant d’hipoteques, quan normalment no en parlaves amb ells.

Era el seu gran estalvi per al futur.

Més pervers que una mesura d’estalvi. Era voler participar en un sistema en el qual la plusvàlua no te la donava el teu esforç. Gent que no estava acostumada a comprar productes financers en va comprar. El repartiment del benestar es va convertir en repartiment de la plusvàlua financera. “Enriqueixi’s, no tingui vergonya d’enriquir-se amb alguna cosa que no sigui provocada pel seu esforç”. Tu podies comprar un paper que duplicava el seu valor. Era molt difícil resistir-se a això.

Deuria ser llaminer si pensem que s’ha vist el mateix en llocs tan diversos com Grècia, Irlanda i els EUA.

Però a mi el que m’interessa saber és per què hi ha societats que responen millor que altres. La societat catalana no està trinxada, però molta gent està patint. Perquè si han sigut ells, podries ser tu. No ets més maco que els altres. Trobes gent que ha pencat molt i està en una situació molt complicada. La manera de gestionar la postcrisi ha de ser tan honesta com per sentir-nos-en orgullosos.

A La pell de la frontera expliques que a Saídi i al Segrià apareixien persones que havien travessat l’estret de Gibraltar i havien arribat als baixos d’un camió i que menjaven pinso i s’oferien a treballar només a canvi del menjar.

Això ens va fer contextualitzar coses gairebé antonímiques. D’una banda, gent que confia el seu benestar a l’augment de preu dels pisos, i, de l’altra, t’arriba un senyor de Mali que demana treballar gairebé pel pa.

Tu has collit préssecs?

Sí, cada estiu fins als 22 anys. Me’n sento orgullós, però era normal. El que em sorprenia era arribar a la universitat i veure que la gent tenia vacances. Tothom al poble treballava estius i caps de setmana. Si va a treballar el pare, com no hi aniràs tu?

¿Els companys subsaharians o magribins què pensaven de nosaltres?

Són dos mons diferents. Home, hi ha un esquema que va de sud a nord, i diria que pensen el que nosaltres pensem dels escandinaus: “Aquesta gent s’organitza bé, aquesta societat funciona”. La sanitat que encara tenim ja la voldrien a molts llocs. Per això sóc crític amb qui ho vol cremar tot. De vegades som una societat malcriada i de qualsevol pa en fem rosegons. Tots tenim al cap Ca n’Anglada, però aquí no hi ha hagut barris d’immigrants cremant cotxes.

Per què no ha passat?

He treballat alfabetitzant nanos en aules d’acollida. L’escola pública ha entomat tota una massa que ha vingut amb fills i els ha acompanyat, i alguns estudien i amb històries d’èxit. Els has donat una targeta sanitària, poca broma. Incorporar a un sistema de benestar social gent que ve de fora pel simple fet de viure aquí té mèrit. Per això és tan greu quan diuen “netegem això”, és humiliant. Per als nouvinguts i per a mi, que vull viure amb ells. Algú els insulta de tal manera que em rebotarà a mi. Dit barroerament, que a canvi del teu treball jo sigui capaç d’oferir-te una escola i una sanitat de qualitat em sembla un contracte social acceptable, i un símptoma de maduresa social. Si no ho pots mantenir tindràs un problema, i no amb ells sinó amb tu mateix. Per això cal parlar-ne dignament.

Què vol dir dignament?

Que no els caricaturitzis. Que a una classe social no la posis en reality shows per enriure-te’n. L’escarni quotidià de programes com Gran Hermano... Posen gent d’una extracció baixa i ens enriem de com parlen. Gran Hermano ensenya el fracàs escolar, però també el fracàs escolar de l’espectador. Aquesta és la perversió. Tu has de poder narrar com aquesta classe és susceptible de millora. Però si expliques un determinisme, pel qual sempre faran riure, estàs matant l’esperança. Això no vol dir que aquesta gent no hagi menystingut algunes oportunitats que se li han donat. Ara, focalitzar-ho des del poder d’una televisió és trist. Tu tens dret que aquesta gent t’aporti alguna cosa. És dramàtic per a la dignitat social.

A La pell de la frontera narres un sopar amb editors i escriptors nord-americans, i n’hi ha un que havia comprat una casa a Estepona.

La va comprar dos cops. L’havia venut, es va adonar que encara podia fer més diners i la va tornar comprar.

I et diu: “Espanya és el país més trampós que he trepitjat”.

Aquest és un estat fallit, des d’aquest punt de vista. Ha fallat tot. La Comissió Nacional del Mercat de Valors, el Banc d’Espanya, el projecte Castor... Coses que clamen al cel.

Això a Florentino Pérez l’hi va firmar un govern socialista i l’hi pagarà un del PP. Bé, l’hi pagarem entre tots.

Per això et dic que és un estat fallit. De l’error n’hem fet una estructura. O del crim, gairebé. Ara, compte: de corrupció política n’hi ha molta, però no tanta perquè el país no funcioni. No passo per ser un articulista suau, però això de la màfia o la casta és una impugnació a la totalitat que no subscric. Quan tu qualifiques de màfia algú, has d’estar molt segur que respon a això. És una acusació molt greu. Si tota la casta política és la màfia, utilitzes la trampa contrària: aquest sistema polític no funciona, portem-ne un altre. Això no ho subscric, tampoc d’Espanya. És un estat on les estructures han fet fallida però jo no parlaria d’un estat mafiós. Comprendràs que estic als antípodes del Partit Popular, però dir que tots els polítics del PP... No fotem.

¿Com era el moment en què els immigrants descobrien que eren a Catalunya a més d’Espanya? ¿O a Catalunya i no a Espanya, o que la llengua que ensenyaven als seus fills a l’escola no era l’espanyol...?

M’ho he preguntat molts cops, perquè he ensenyat català als seus fills. En més del 90% dels casos no hi havia cap problema. Com a professor rebies un agraïment infinit dels pares. La majoria ni es plantejaven la llengua, l’important era que aprenguessin. Hi havia un salt qualitatiu tan important des de les escoles del Panjab, Gàmbia, Mali, el Senegal, Sud-amèrica o Ucraïna... Hi ha nanos que són a la universitat. Poca broma, que de vegades calia alfabetitzar des de zero. Alguns dels arribats aquí el 2005 han començat medicina.

Les nenes també?

Ahir parlava amb una noia que està estudiant infermeria a Girona. Moltes noies marroquines ja tenen un pensament del tot diferent del dels pares sobre el seu lloc a la societat.

Com veus el país en relació al procés?

De vegades dic que sóc malaltissament optimista. Hem sabut crear un discurs sostingut en el temps. L’Eugeni d’Ors ho explicava molt bé: el més difícil és la continuïtat dels discursos en el temps i en l’espai. Tu has pogut situar unes raons i ens les hem mirat per davant, per darrere... El dèficit fiscal, la llengua... Tot això ha anat creant literatura, pensament, i les preguntes continuen sent vàlides: per què existeix un dèficit fiscal tan exagerat? Fins que no te la responguin bé, tu te la continuaràs fent. I no l’han contestada. Aquesta és la part bona. Esperem respostes. En tot. La carretera de Barcelona a Girona és una vergonya. Mentre vosaltres no responeu, nosaltres anem elaborant la resposta pròpia. Jo ja no sé si es pot parlar de federalisme, perquè ja es veu que és un impossible. Per què l’animadversió contra el català? El LAPAO és innecessàriament humiliant. Em sobta la poca intel·ligència, fins i tot a l’hora d’obtenir el que volen obtenir. En el cas de l’Aragó, la Franja és una petita línia molt fàcil d’esborrar, però fins i tot en això ja són massa barroers. Jo, si em convencen, demà mateix em faig federalista. S’ha de ser molt burro per rebutjar un producte millor que el teu. Però és que no arriba. Ni el teoritzen ni l’expliquen, l’únic que et trobes és la impugnació de les teves pròpies raons, i jutges i policies.

¿Un bon pacte fiscal i un blindatge de la llengua seria un producte millor que el teu?

Depèn. Hi ha una altra cosa, que és la confiança. Quan em prometen el respecte a la llengua sóc gat escaldadíssim. No em queda pell, ja.

No voldria acabar sense parlar una mica de literatura. Tens una frase que m’agrada molt. “Literatura: una història que pots explicar, que no saps ben bé per què funciona”.

Sobretot una història que pots recordar. El relat t’explica com funciona una part del món i l’incorpores. Qui hagi llegit Dickens no signa una hipoteca sense pensar-s’ho. Qui hagi llegit Kafka no confiarà gaire en la bondat de la justícia. Per a això serveix la literatura. No saps per què funciona i funciona perquè és útil.