Publicitat
Publicitat

"Feien torns per violar-me", els crims de Boko Haram contra la humanitat. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui una notícia ens té absolutament commocionats:

Resulta que ahir van ser alliberades a Nigèria més de 700 dones i nenes segrestades per Boko Haram, la milícia terrorista islamista que està aterrint diversos països de l’Àfrica.

Per si l’horror d’un segrest no fos prou monstruós,  d’aquestes 700, més de 200 dones i nenes han tornat embarassades, segons les Nacions Unides.

El relat d’algunes de les noies és així de cru:

“Em van convertir en un objecte sexual, feien torns per jeure amb mi, ara estic embarassada i no sé qui és el pare”.

“Cada dia moria alguna de nosaltres i només esperàvem que arribés el nostre torn. No permetien que ens moguéssim ni un centímetre, fins i tot ens vigilaven quan anàvem al lavabo”.

Les nenes van arribar malaltes, desnodrides. Una reportera parlava d’algunes nenes que va veure com ”petits esquelets amb pelleringues”.

Amnistia Internacional creu que des de l’any passat, Boko Haram ha segrestat unes 2.000 dones i nenes, i que moltes han sigut utilitzades com a esclaves sexuals o escuts humans.

Costa d’imaginar que darrere d’aquests crims contra la humanitat hi hagi cap d’ideologia política o religiosa que puguem considerar seriosament, amb qui puguem conviure, debatre, discrepar… Només se m’acut comparar-la amb el nazisme. I el nazisme es va combatre fins a derrotar-lo i jutjar-lo.

Aparentment, als grups terroristes de signe islamista hi ha una vaga, pàl·lida capa de resposta a l’Occident capitalista i cristià. Però resulta que els criminals dirigeixen els seus cops més cruels contra la seva pròpia gent, i contra la part de la seva gent més pobre i dèbil. I això és senzillament repugnant.

Perquè, a més a mes, els terroristes estan afegint dolor a la humiliació. Uns tres mil milions de dones que viuen en països com l’Iraq, l’Afganistan, la República Democràtica del Congo, el Txad o el Pakistan viuen en la violència, la repressió, l'aïllament, la ignorància i la discriminació.

¿Recorden Mònica Bernabé, aquella periodista que va viure uns quants anys a l’Afganistan, que va comissariar amb Gervasio Sánchez una exposició fotogràfica al Palau Robert de Barcelona? Ella mateixa sovint havia de fer les fotos amagant la càmera sota el burca. ¿Recorden que ens deia que la principal preocupació d’una dona afganesa és que el seu marit obligui la seva filla a casar-se quan té 10 anys amb un home al qual mai ha vist? I que la nit del casament serà violada?

Què fan els poders del món, a part de ‘hashtags’ de ‘bringbackourgirls’?

Avui pot ser un bon dia per parlar amb els nostres fills i filles sobre respecte, sobre que és veritat que encara a molts llocs del món, a vegades també entre nosaltres, ser dona és sortir a la cursa de la vida amb una mà lligada a l’esquena. Pot ser un bon dia per comprometre’s amb una organització internacional de cooperació.

Qui ataca els nens mata l’esperança. I de tots els crims possibles, el que mereix un càstig més gran perquè és el pitjor, és matar l’esperança.